Urnes, no és mala cosa

No és pas mala cosa que les urnes tin­guin un pro­ta­go­nisme més enllà que cada qua­tre anys, amb un guió pau­tat i pac­tat, man­dat a man­dat muni­ci­pal, legis­la­tura a legis­la­tura autonòmica o esta­tal... tot lli­gat i ben lli­gat. No és pas mala cosa que aquests reci­pi­ents ocu­pin el debat polític i social amb vehemència. No és pas mala cosa. La Tran­sició espa­nyola –procés que arriba fins avui i que con­ti­nua acti­vat com a tal– s'ha carac­te­rit­zat essen­ci­al­ment per actuar com a ador­mi­dora de la trem­pera gene­rada a par­tir de la data de l'assas­si­nat de Franco. El bro­mur impres­cin­di­ble per acon­se­guir aital reacció ha estat sal­pe­brat per tots els xefs de la cuina orgànica més tra­di­ci­o­nal.

Que les urnes –des d'aque­lles pri­me­res de fusta i vidre fins a les de meta­cri­lat, les de cartró o electròniques– esde­vin­guin un fac­tor dis­tor­si­o­na­dor entre els que volem omplir-les de con­tin­gut (com a un dret més) i els que ni en pin­tura les volen veure sal­tar-se el marc del qua­dre pas­tat al 1978 no és pas un mal debat. Con­tents hauríem d'estar que un Estat (el nos­tre, malgré lui) encausi les urnes, amb tota la para­fernàlia jurídica que cal per fer-ho tot cor­rec­ta­ment, és la manera més evi­dent –en pròpia pell de brau– de com­pro­var des de la fila zero de l'espec­ta­cle com actua la maquinària dels tres poders inde­pen­dents que ens havien venut. Pura peda­go­gia que cal apro­fi­tar. L'Estat (qual­se­vol) queda retra­tat quan actua sobre les urnes jut­jant qui les posa, con­tra les tite­lles empre­so­nant tite­llai­res, davant la iro­nia cen­su­rant avui acu­dits blan­cos dels anys setanta... Tenim sort de ser-hi pre­sents, aquí i ara.

Ens hem afar­tat d'escol­tar en aquesta dar­rera dècada que havíem d'apro­fi­tar la crisi (l'econòmica) per créixer com a soci­e­tat i per­so­nal­ment. Mil gurus han recreat aquesta idea de mil mane­res dife­rents i, pre­o­cu­pats per arri­bar a fi de mes, no els hem por­tat la contrària, no teníem esma, ho vàrem accep­tar com una pos­si­bi­li­tat vol­gu­da­ment posi­tiva per no caure en la depressió més abso­luta (suïcidats a banda). I ara que ho tenim a ou... farem truita. Que aquí les urnes vagin de boca en boca és l'enveja de més de mig pla­neta (pel cap baix) que ni les flai­ren ni se les espera; o on hi arri­ben ja ple­nes abans d'obrir-se els col·legis elec­to­rals; o que reben gar­ro­ta­des un cop ins­tal·lades; o que no són tin­gu­des en compte després del recompte; o que són uti­lit­za­des matus­se­ra­ment per refe­ren­dar con­tra la història social dels pobles... de totes aques­tes pos­si­bi­li­tats aquí també n'hem tin­gut exem­ples en aquests dar­rers qua­ranta anys d'invo­lució en tots els àmbits. Avui, les urnes són les que tren­quen amb l'Estat (aquell i aquest, i arreu) i el posen en qüestió. Mon­tes­quieu no ha mort, riu! Les urnes no són inco­lo­res, ino­do­res, ni insípides.