Canvi

L'evo­lució impa­ra­ble de la tec­no­lo­gia i els efec­tes del màrque­ting han conduït la nos­tra relació amb els estris quo­ti­di­ans pels camins d'una pro­miscuïtat malal­tissa. I la majo­ria de les vega­des que ens man­te­nim fidels no és per falta de ganes de fer el salt al telèfon mòbil, el tele­vi­sor, l'ordi­na­dor, la tor­ra­dora o al forn, sinó perquè no hi ha calés per con­su­mar la infi­de­li­tat. Segu­ra­ment si féssim una llista d'apa­rells que tenim, no n'hi hau­ria pas gai­res que superes­sin els cinc anys, i tro­bar-ne algun que en tin­gui més de deu és una autèntica pro­esa. Tot el con­trari del que pas­sava fa una o dues gene­ra­ci­ons a casa nos­tra. Fer el canvi d'un elec­tro­domèstic vell per un altre o adqui­rir un pro­ducte que havia sor­tit nou al mer­cat era, per extra­or­di­nari, tot un esde­ve­ni­ment. Segur que molts dels que pas­sem dels qua­ranta recor­dem la data i l'hora en què es va enge­gar per pri­mera vegada el tele­vi­sor en color a cada nos­tra. D'aquests, en canvi, la majo­ria segur que no con­ser­vem el nos­tre pri­mer telèfon mòbil perquè, tirant baix, ja n'hem tin­gut qua­tre o cinc. Som uns infi­dels tec­nològics, se'ns en van els ulls dar­rere de la pri­mera nove­tat que ens pica l'ullet (que són totes) i les volem pos­seir, massa vega­des al preu que sigui. Ja se sap, els efec­tes de l'ena­mo­ra­ment. I ara, amb el Nadal com a excusa, s'obre una veda il·limi­tada i fins i tot el des­per­ta­dor que tenim a la tau­leta de nit (els que encara en fem ser­vir) deu tre­mo­lar patint per no per­dre el seu lloc. Tant li fa que no ens faci falta perquè amb el que tenim ja pas­sem i fun­ci­ona per­fec­ta­ment. El pro­blema és que ja fa massa temps que és l'últim que veiem quan ens n'anem a dor­mir i el pri­mer que veiem quan ens lle­vem. Fa falta un canvi, perquè sí, i no cal donar expli­ca­ci­ons. Un signe del nos­tre temps.