En defensa de les urnes

D'aquí a menys d'un mes, el dia 15 de març, hi ha eleccions generals als Països Baixos. Holanda obre un cicle electoral que centra l'atenció de tot Europa per calibrar l'efecte del Brexit i la victòria de Donald Trump en l'ascens dels populismes euroescèptics que fixen la major part del seu discurs en la immigració. Les enquestes situen a davant el xenòfob Partit per la Llibertat (PVV) de Geert Wilders amb un 20% d'intenció de vot. Molt o poc? Tot depèn de com es miri. Si Wilders aconsegueix els resultats que li pronostiquen els sondejos doblarà els de les darreres eleccions i poden deixar a més de 2 punts el primer dels partits tradicionals. Els socialdemòcrates estan en caiguda lliure i fins a catorze formacions poden entrar en un parlament més atomitzat que mai. És un escenari de difícil governabilitat en què un escó de més o de menys per una o per una altra llista pot facilitar o fer impossibles segons quins pactes.

En un context de gran incertesa i un cert desconcert, l'opinió pública holandesa està especialment preocupada per les informacions sobre la voluntat i la capacitat de potències estrangeres –Rússia i la Xina principalment– a l'hora d'incidir en els resultats de les seves eleccions. Un informe conjunt de la CIA, l'FBI i l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units va donar per demostrat que el Kremlin va ordenar ciberatacs per influir en les eleccions nord-americanes, i afegia que Rússia tenia la intenció d'aplicar totes les experiències acumulades en aquell moment en nous processos electorals de països aliats dels Estats Units. Les autoritats holandeses han llançat una contraofensiva i estat creant el seu propi exèrcit de hackers per fer front a aquestes amenaces, però, conscients que això pot no ser suficient, han pres altres decisions per fer-se menys vulnerables. A això respon l'anunci que en les eleccions del mes que ve es retornarà al recompte manual dels vots i a la transmissió dels resultats de viva veu, via telefònica, per mantenir un control absolut de l'escrutini.

Hem de deixar el debat tècnic als experts, i és a ells a qui correspon donar les explicacions sobre quines garanties hi ha d'aconseguir nivells de ciberseguretat iguals o superiors als dels mètodes tradicionals en els processos electorals. Però avui ja tenim l'evidència que, sigui quina sigui la resposta, hi haurà qui aprofita els fantasma de la manipulació per introduir en l'opinió pública dubtes i sospites, que són tant o més efectives que les certeses. Ho ha fet ja el mateix Donald Trump quan va respondre a les acusacions d'haver rebut ajuda des de l'estranger i d'haver fet trampes afirmant que, si no hagués estat pels milions de persones que van votar il·legalment, també hauria guanyat les eleccions amb vot electoral. Si la polèmica hagués continuat i s'hagués portat a terme un nou recompte, que potser sí que hauria posat en evidència els possibles errors comesos, el que hauria quedat veritablement tocat hauria estat el sistema mateix i la seva credibilitat.

Els Estats Units són un dels únics set països –juntament amb Bèlgica, el Brasil, Estònia, les Filipines, l'Índia i Indonèsia– que han implantat el vot electrònic amb alguna de les seves diferents modalitats (paperetes perforades, lectors de vot o d'altres). A molts més llocs s'han habilitat en els darrers anys sistemes de vot per internet o s'està experimentant en alguns comicis, amb resultats diversos però aconseguint acumular informació. El Parlament de Catalunya està tramitant una llei de vot electrònic per als catalans a l'estranger. L'objectiu es tenir-la enllestida abans de l'estiu, tot i que encara no és clar si es recorreria a un servei extern o es contractaria una plataforma pròpia. Quan es va anunciar la intenció d'introduir el sufragi per internet i quan es va començar a legislar, molts van ser els que van aplaudir que es comencés a caminar en la mateixa direcció que els signes del temps. La coherència, i un cert sentit de prudència, demanaria que ara es fes una nova reflexió.

Davant de la idea que cal substituir les urnes per les noves eines virtuals, hi ha un corrent d'opinió que defensa que la democràcia no es pot desprendre dels signes que la fan única i recognoscible. Participar d'una mesa electoral, o el sol fet d'haver-s'hi de desplaçar, és una manera de donar valor a la consciència individual i col·lectiva de ciutadania. Per alguns, fins i tot, és l'única implicació visible a la construcció del model de convivència. Però, a més a més, ara hem d'introduir el paràmetre de la seguretat. Perquè hi ha una cosa pitjor que no poder expressar la teva opinió, i es que algú la manipuli.