Molins de vent

Camí de Logronyo, i també passat Logronyo, es multipliquen els camps de molins productors d'energia, com es multipliquen els camps de vinyes. L'aparició d'aquests molins alts, estilitzats i de color blanc sempre m'agafa per sorpresa. Hi ha sorpreses agradables i desagradables, i aquesta pertany a la primera categoria. Trobo que donen molt moviment al paisatge, perdonin l'obvietat. La mà de l'home enriqueix la paisatgística, sigui amb la construcció de feixes i parets, sigui amb les plantacions arrenglerades, sigui amb cases de pagès o casetes de vinya, sigui amb el pas de l'AVE, sigui amb aquests molins que han substituït els que va confondre el Quixot al Campo de Criptana o els que ara es restauren a Menorca. A Menorca em van fer observar que els molins tenen en el vent l'amic i l'enemic. Un vent raonable els dona vida i la raó de ser. Un vent abrandat els destrueix les aspes. A Menorca hi ha vents molt abrandats i els moliners van patir sempre per la graduació de les ventades. A aquests molins moderns que no molen blat sinó que confeccionen electricitat sembla que el vent només els hagi d'afectar en positiu i que no hi hagi d'haver huracans que els tombin ni desarborin. Diré més: per no sé quin motiu giren amb la mateixa intensitat pausada i un punt encallada tant si el vent és suau com si és fort. Arriba a semblar que l'aire els sigui indiferent i que no voltin gràcies al seu impuls sinó com si un motor els fes anar i com si la seva missió fos espantar les mosques o ventilar els camps. El Quixot hi va veure gegants i jo hi veig una gent que diu adeu, unes dones que han sortit a estendre la bugada, uns controladors que dirigeixen les maniobres dels avions... Prop de Logronyo, passat un camp amb gran profusió de molins, en vaig veure dos de solitaris, com si s'haguessin escapat del ramat. Vaig pensar en aquells nens de fusta que fins fa poc jugaven a pilota sobre la marquesina de la casa de joguines Mili, a la plaça Marquès de Camps de Girona.

Els molins moderns van posar en un compromís els ecologistes: si per un cantó generaven energia neta, per l'altre malmetien la visual i la fauna. Quan eren una novetat, els ecologistes van anar a protestar al despatx de Jordi Pujol. Les aspes podien decapitar l'àliga cuabarrada. Pujol, fingint que no els havia entès bé, va emetre una broma que es va fer cèlebre: “Ep, si és quadribarrada l'hem de protegir.”

El carrer central de Logronyo conserva botigues i merceries de l'època de Calle Mayor. Entro en un restaurant i, insensible a la tecnologia i a la nova cuina, em faig servir un xoriço, una morcilla i unes llesques de pa com els que es devia menjar Gonzalo de Berceo mentre creava el castellà literari en un monestir rural a quatre passes d'aquí, i a la llum d'una espelma.