L'error humà

Els he de confessar que soc d'aquelles persones organitzades a les quals els agrada tenir les coses que les envolten controlades. Més enllà de les qüestions de salut, que ja sabem que, lamentablement, són imprevisibles i que en un sol segon et poden trasbalsar tota la teva seguretat vital, intento organitzar el que he de fer i el que m'envolta per tal de no sortir del guió que m'he proposat seguir i optimitzar els recursos i les energies que he de dedicar a cada cosa. He comprovat que em desgasta molt més i em requereix més esforços deixar que les qüestions professionals vagin condicionant el dia a dia laboral de manera desordenada, que intentar anar al davant i portar el timó de la situació. Com ja deuen suposar, totes aquestes intencions queden, moltes vegades, en això, en bons propòsits que no acaben de consolidar-se en exercicis efectius.

També és veritat que, a priori, soc del parer que en una cerimònia com la dels Oscar tot hauria d'estar sota control, sortir impecable, correcte i sense cap equivocació. Que un aparador com aquest, en el qual els EUA dediquen tants mitjans per mostrar al món el seu glamur i opulència, tingui errades pot ser, per molts, un desastre i un fet imperdonable.

La veritat, però, és que l'equivocació dels veterans Warren Beatty i Faye Dunaway en la cerimònia del passat diumenge a la nit en el moment de la lectura de la pel·lícula guanyadora, em va produir tendresa. Se'm va fer entranyable. La cara de sorpresa del granat i seductor actor i la delegació en la seva companya d'escenari de la lectura de la pel·lícula guanyadora consolidant la confusió de quin era el millor film em reconcilien amb la imperfecta raça humana.