Regar amb lleixiu

Si hi ha alguna cosa que et molesta, no et queixis i arregla-ho. Que estem molt mal acostumats, sempre demanant i demanant! I aquí ningú no fa res! Sempre esperant que sigui algú altre qui resolgui els problemes! Mireu a Sant Antoni de Calonge com la gent té iniciativa! Al passeig, a primera línia de mar, hi ha uns tamarius, uns arbres que han anat substituint els pins originaris. Es veu que aquesta espècie no genera tants problemes d'arrels i poden arribar a fer una bona ombra. Però ja ho diuen que no es planta al gust de tothom! L'Ajuntament ha detectat que els arbres han estat enverinats, amb lleixiu o algun altre tipus de producte abrasiu. I tenen la seriosa sospita que l'autor o autors és un veí o veïns de les primeres plantes dels edificis que estan més a prop del mar i que ho farien amb la intenció d'aconseguir millors vistes. I això que podria semblar un acudit, és ben cert. Posen lleixiu als arbres perquè quan surtin al balcó puguin veure millor el mar! N'hi ha que tenen més cara que esquena.

Més enllà d'això, l'Ajuntament no ha volgut donar més detalls per veure si poden acabar pescant els responsables del que ja no qualificaria de bretolada sinó d'idiotesa al quadrat. Perquè ja em diran si no s'ha de ser ximple per fer una cosa així.

Mirant la fotografia dels molestos arbres, he intentat imaginar quin percentatge de vista els deu impedir de gaudir. “Maleïdes branques que no em deixen veure el final de l'onatge del mar, que tothom sap que és el moment culminant i més emocionant!”, deurien dir els soferts afectats, els quals són d'aquells que opinen que aquí ningú fa res i han decidit posar fil a l'agulla. I com que sortir amb la destral potser els va semblar massa radical, han optat per un mètode més sibil·lí, que no és cap altre que anar tirant lleixiu als arbres, com aquell qui rega els geranis del balcó amb tot l'amor del món. I rega que regaràs, ells o elles ben emocionats perquè ja es veien aquest estiu amb una vista d'un parell de nassos, que seria l'enveja de tots els veïns! “Mira, mira, fins i tot veiem com l'escuma amara la sorra!”, deurien pensar que podrien dir els soferts afectats, que ja es veien convertits en poetes per tanta bellesa que podrien abastar els seus ulls. Malauradament, no podrà ser així. La seva sibil·lina acció ha estat sibil·linament enganxada. I espero que la multa no en sigui gens, de sibil·lina.