Visca Catalunya, el Barça i la Pepa!

Que els catalans som diferents és cosa sabuda i és perdre el temps demostrar-ho. Entenc que una gran majoria n'està convençuda. La minoria que no sap que és diferent, que no ho entén o no està gens preocupada per la peculiaritat no fa desmerèixer en absolut aquesta característica que ja li apliquen on neix. Als que pregunten l'adscripció, “Pepeta! És nen o bé nena?”, la mare els diu amb orgull gens disfressat: “És un catalanet!” Que s'ho apuntin els lectors perquè, d'ara en endavant, si no vigilem, ens passarà com a altres zones peninsulars, que, de ser-ho tots tots, de la regió, ara en són bastants i prou. Des de la mort del cabdill, en lloc d'augmentar, han disminuït. La dreta arcaica i immobilista mina en aquests llocs les conviccions, i un darrere l'altre, amb el cap sota l'ala, no és pas que reneguin de la seva catalanitat, però passa que no la fan servir.

Un exemple magnífic d'aquesta cosa el tenim amb el Barça. Els socis del club estan convençuts que el club és com una segona pàtria, una família extensíssima, i un motiu d'orgull aixecat a l'infinit. És per aquesta raó que barregen afició futbolística i admiració exagerada pels jugadors. No es preocupen d'entendre que els jugadors capdavanters, amb la retribució portada a terrenys sense seny, tenen l'obligació no tan sols de fer-ho molt bé, sinó de fer-ho de manera excepcional per igualar el joc amb la retribució. Són xifres que hom no sap mai si són verdaderes i ni els interessats ni el club no en parlen. Ves a saber els tripijocs del fitxatge. Tapa, tapa, i parlem del temps.

És tanta la ceguera que els confonen amb déus. Si l'afició –què dic, l'afició: l'exèrcit!– creu que havia de guanyar el Barça i no ho fa, fins hi tot els déus poden rebre! És el cas de l'actual entrenador. És un gran professional que ha portat l'equip a cotes sols assolides per col·legues de gran nom. Dels brams als partits, han passat a murmurar que “està esgotat”, que “ha perdut la iniciativa”, i més. L'home, intel·ligent, encara que faci cara de treballar a les mines i parli a salts, és honrat, treballador incansable i és un tractat de futbol. L'equip ha igualat, i algun cop superat, els millors resultats de la seva història.

Dimecres passat, en una roda de premsa, l'entrenador manifestà que al mes de juliol deixarà el club. En plena allau de preguntes, s'aixecà amb el rostre contret i sortí sense acomiadar-se. Juraria que s'adonà que, emocionat pel moment, li queien les llàgrimes i no volgué ser notícia emocional. No he tingut oportunitat de tractar-lo, però els meus prop de quaranta anys de valorar persones em donen dret a dir amb poc marge d'error que és una verdadera llàstima que deixi el Barça. Integrat totalment, ha estat un català més, amb un itinerari de victòries. Li restava un llarg trajecte d'èxits. Que li volíeu? És que, tal vegada, en un assumpte tan transcendent us ha aconsellat la Pepa?