L'Ateneu, òrgan de creació

La candidatura Ordre i Aventura encapçalada per Bernat Dedéu ha convertit les eleccions a l'Ateneu Barcelonès en un esdeveniment que va més enllà de la institució. L'oposició entre les candidatures continuistes de Casassas i Roca i la candidatura transformadora de Dedéu ha generat tota mena d'equivalències estimulants. Molts escriptors (Adrià Pujol Cruells, Jordi Graupera, Maria Vila Redon, Andreu Pujol) ja han explicat la renovació que representa Ordre i Aventura. No es tracta tant d'una renovació generacional, perquè Dedéu ja ha insistit que ells volen interpel·lar els socis de totes les edats, ni tampoc no proposen cap revolució total, perquè estimen les herències de la institució. Més aviat, el seu actiu és una cosa intangible i alhora efectiva, una força per reconnectar amb el present, una sensació de llibertat, una alenada d'aire fresc.

Per mi l'element més important és el projecte de centrar la dinàmica de la institució en el treball que ja s'hi produeix i no en la recepció d'allò que es fa a altres bandes. Aquest canvi d'èmfasi és crucial no només per l'Ateneu sinó per tots els que compartim l'ordre simbòlic de la catalanitat. Centrar-se a enfortir allò que ja produeix l'Ateneu (i el país!) vol dir deixar de fer d'aparador o “d'hotel”, com diu Dedéu, és a dir, deixar de concebre l'activitat cultural com una tasca de divulgació i convertir-la en un treball generatiu, en un “òrgan de creació”.

Per entendre aquest gir, mirem a què s'oposa. Carles Llorens, membre de la candidatura continuista de Casassas, explica quines aportacions pot fer i diu: “El millor Ateneu era aquell que donava la veu a en Guimerà, a en Dalí, a en Pla i en Xènius, que permetia les reunions fundacionals d'ERC, però que convidava a Albert Einstein, a Ruben (sic) Darío o Igor (sic) Stravinski i acollia a en Federico Garcia (sic) Lorca. Crec què (sic) per l'Ateneu han de tornar a passar les grans figures de la cultura global. Acostumat a moure'm per diferents continents, m'atreveixo a pensar que puc fer alguna aportació en aquest sentit.” Seria fàcil burlar-se de la sintaxi maldestra i d'això de moure's per altres continents: qui portarà Llorens de l'Àfrica? Achille Mbembe? I de l'Àsia? Aconseguirà portar Kojin Karatani?

Però la qüestió de fons és que aquesta concepció de l'Ateneu reprodueix un sentit acomplexat d'un país semiperifèric, un país que dona veu i deixa que hi passin les figures de la cultura. Ordre i Aventura, en canvi, proposa una concepció ja globalitzada, en què un mateix és el centre a partir del qual s'interconnecta i irradia tota mena de continguts. Això no és narcisisme o replegament, sinó la inserció plena en la mateixa operativitat de la societat global.