Dia d'espera a l'hospital

He vingut a l'hospital Germans Trias i Pujol de Badalona –Can Ruti– per sentir-me a prop del meu millor amic des de la infància, que ha estat operat a pit obert en una sessió de nou hores. També per fer companyia a la família. La nit abans s'havia ficat al llit tan tranquil i cap a les dues hi va haver un ofec, amb reclam d'ambulància. Dissabte havíem sopat plegats, amb les dones, gairebé com cada dissabte des que teníem vint anys. Un dissabte a casa seva, un dissabte a casa meva. Dissabte havia tocat casa meva.

El laconisme dels metges. Tots, en la nostra feina, som gremials. No n'acabem d'explicar mai les interioritats ni l'últim secret. Els cuiners, que ara semblen els més loquaços, sempre es reserven una informació dels plats que elaboren, i en la discreció fan com els advocats, els mestres, els mecànics, els periodistes, els cirurgians o els constructors de les antigues catedrals. La maçoneria és l'estat natural dels que exerceixen un ofici comú.

Hi ha tants cotxes als aparcaments inacabables d'aquesta instal·lació sanitària que tot fa pensar que, els malalts a banda, sumem més gent aquí que al poble de Tiana, que és al costat. A aquesta hora, els facultatius del consultori de Tiana deuen rebre les visites de cada dia. L'hospital Germans Trias i Pujol hauria de tenir un consultori incorporat a part per atendre les contingències que puguin afectar els visitants d'aquesta ciutat.

Ens recollim al bar. És petit, desproporcionat amb el volum de l'edifici i de gent. Hauria de ser ple, però hi ha molt lloc. Ho trobo estrany però no se m'acut cap explicació. Ja hi pensaré un altre dia. Als hospitals s'hi pot venir per una alegria o per una tristesa. Un part satisfactori és una alegria. Aquí al bar, ¿qui espera el desenllaç d'un part o el d'una operació delicada de cor? Els més afligits es relaxen, perquè no es pot mantenir la tensió tanta estona, i els uns i els altres presentem una expressió uniforme.

A l'entrada de l'hospital hi ha el quiosc més ben assortit de tots els que conec. Hi observo poca transacció. La premsa escrita no dona senyals de vida ni aquí, amb tants avorrits. No veig ningú, ni a les sales d'espera ni al bar, llegint un diari. Potser els enllitats...

En Jaume, el meu amic Jaume de tota la vida, no ha superat el postoperatori, i s'ha mort. En el cervell hi ha hagut la primera afectació. Doncs és el millor cervell que coneixia. Érem una parella d'alegres o seriosos cerebrals, ell molt per davant meu. Savi del modernisme, del país, de tot. Conversador, company. Germà. El plor no es fa al bar sinó en una sala discreta. Una catàstrofe personal, perdonin la confidència. Arribo a casa, i m'escalfo unes sobres del sopar de dissabte perquè no tinc res més. La comunió deu ser això.