De set en set
Cridar l'atenció
Diumenge 5 de març. Entrem una mica tard en un restaurant d'Osona i ens crida l'atenció un grup d'homes i dones de mitjana edat, compartint hora de dinar, amanides, vi, aigua i taules. Són tants i tants que ocupen pràcticament la meitat del menjador. Tants també que, de la mateixa manera que és impossible entrar en aquella sala sense fixar-se en tot el grup, qualsevol dels que en formen part, per tal de poder fer-se escoltar, ha d'imposar-se cridant una mica. És per això que tots els que també dinem al menjador sentim una anècdota –real o no– que un d'ells explica sobre un dia que Josep Pla va arribar a Manhattan per primera vegada. Diu que Pla va aixecar el cap, va mirar uns moments tots els gratacels que hi havia davant seu i va preguntar: “I això qui ho paga?” I ara penso que, en aquest món de crits, de piulades i missatges infinits i interessats, de tribunals, d'apadrinats, de llepaculs, de fills de gent important i de soroll mediàtic i d'informacions també manipulades, que interfereixen, l'enginy hauria de ser l'única arma que estigués permesa per tal de poder cridar l'atenció i dir el que es pensa. I que, si el que es diu que es pensa acabés finalment fructificant, fos només després d'haver-ho sabut combinar sàviament amb la humilitat, l'empatia i la capacitat d'escoltar, de voler aprendre i de saber mantenir-se lliure. Sí, una mica allunyat dels centres de poder, tal com escrivia aquesta mateixa setmana un amic de fa molts anys. Encara que sigui perquè ser lliure és també voler viure amb la tossuderia romàntica de no parar mai d'atacar els centres de poder imposats. I de lluitar sempre per construir-ne uns altres.