Març marçot...

La nostra dita març marçot marceja, mata la vella i la jove si pot es refereix evidentment al temps atmosfèric i als seus atabalats contrastos sobre la salut (curiosament, la femenina!), però el març d'enguany està resultant especialment mogut. A més de les raons de política casolana que tots coneixem i el neguit global que fa trontollar principis, relacions i institucions internacionals, aquest mes i el seu dia 8 estan expressant amb veu molt alta, gairebé com mai, que les dones no volem callar més. A les habituals manifestacions i reivindicacions aquest any s'hi ha sumat la crida a una vaga internacional, multitudinàries mobilitzacions al carrer, a les xarxes socials, a les institucions i les organitzacions ciutadanes. Arreu. Hi ha indignació. Pels assassinats constants de dones en mans d'homes. Aquests assassinats no són més que una forma extrema de la cultura visible i invisible que ens educa i envolta. Indignació pels efectes especialment perversos de la creixent desprotecció social que repercuteixen directament sobre les famílies, és a dir, sobre elles. Per la diferència salarial. Per l'intent constant i disfressat de mil maneres de mercantilitzar més encara el seu cos. En definitiva, per un llarg llistat de discriminacions que fan dir a Nuria Varela, en el seu llibre Cansadas, que n'estem cansades. El nexe d'aquesta indignació amb una crisi més àmplia és evident, però la nostra té raons específiques. Algunes venen de molt lluny i d'altres, com allò que anomenem micromasclismes, s'expressen amb formes dissimulades, inclús modernes i tan quotidianes que semblen normals. I per això mateix resulten perilloses i perpetuadores de discriminacions. També per això aquests dies corre el missatge de no limitar l'esforç de reivindicació i visibilització a un dia, unes setmanes o un mes. Que continuï, que es quedi entre nosaltres. Arreu.

A aquest esforç que reclama justícia i igualtat s'hi està sumant la presència, la veu i les reflexions de molts homes. I això, vist amb la perspectiva d'alguns anys, és un gran avenç. Molts homes no solament en privat, de forma gairebé vergonyant com solia ocórrer abans, donen suport a les dones. Recordo bé les dificultats d'alguns grups per manifestar-se contra els assassinats fa uns deu anys. Ara, obertament, llueixen adhesius que diuen: “Soc home, soc feminista”. I aquests grups, arreu, a casa nostra, a l'Estat i en moltes parts del món no solament donen suport a les nostres reivindicacions sinó que van mes enllà: es troben, es comuniquen i analitzen sota quins patrons han estat educats. Revisen què s'entén per virilitat. I calibren el preu que personalment i col·lectiva paguen com a éssers humans quan es conformen a seguir uns models de masculinitat que els obliga a tots, com a mínim, a ser ministres o fatxendes de barri, en tot cas sempre importants i sempre socialment i visiblement superiors a les dones. I el que és pitjor, els permet fer ús de la violència –tan mediàticament fomentada– en cas de necessitat o greu malestar. Molts no volen continuar pagant el preu de ser menys humans i molts estan dient prou, en una difícil i valenta presa de consciència. Sabem que no es destrueixen segles de cultura i domini patriarcal en uns mesos, ni en decennis, però la sacsejada d'aquest any albira un canvi esperançador. Benvingut aquest març marçot. Que ajudi, entre moltes altres coses, a no matar més velles ni joves. Perquè sí que es pot.