Tres apunts del 6-1

La famosa nit de la remuntada, un sismògraf que era a prop del Camp Nou va detectar les oscil·lacions del terreny al llarg del partit del Barça contra el PSG. En funció de les sotragades i de les emocions, l'agulla de l'aparell descrivia unes verticals perfectament definides que eren testimoni dels moments de més alta efervescència blaugrana. Tots els gols, excepte el quart. Allà, el sismògraf pràcticament no es va moure. És curiós. El quart –com és obvi– era necessari perquè arribés el cinquè i, després, l'èxtasi del sisè, però no es va celebrar. O es va celebrar poc, perquè només va ser contemplat, en aquell instant, com la certificació d'una nit on s'havia recuperat la dignitat, amb bon joc i entusiasme. No va ser l'antesala de res sinó la culminació del no-res. Hauríem de tenir a mà un aparell d'aquesta mena que valorés la intensitat de les situacions que vivim. Que ens indiqués, a posteriori, on havíem d'haver previst una emoció més forta, que potser va passar desapercebuda perquè es va veure engolida per joies més esclatants. Sense el quart, els altres no haurien existit. Sense detalls menors, sense passos previs, sense estar pendents d'allò que ens pensem que són minúcies, el terratrèmol de la felicitat no arribaria mai.

El Camp Nou es va convertir, aquella nit, en una versió mediterrània de la mítica bombonera argentina. Diuen que l'estadi del Boca Juniors, quan l'afició s'engresca, no tremola sinó que batega. Tremola de veres, perquè l'estructura és feble, però en realitat és un cor que indica que l'edificació és viva, que el conjunt de les veus que esclaten i les cames que piquen a terra són un sol cos.

L'Alba Sidera, corresponsal a Roma, m'informa de la nova entrada que l'Enciclopèdia Treccani ha incorporat a la seva edició electrònica. És remuntada, que ve “dal catalano” i que “nel linguaggio giornalistico esportivo” vol dir “rimonta”. Fa temps, sorpasso es va introduir al nostre argot polític. Ara, exportem neologismes gràcies al futbol. I a la fe, és clar.