L'esperit de la ruptura

La nostra República independent naixerà d'una ruptura democràtica. És a dir, per la força de les urnes quedaran derogades les lleis que la majoria de la nostra societat consideri obsoletes, i s'hi sobreposarà un nou ordre que serà debatut i decidit a través d'un procés constituent. Convé recordar aquesta afirmació tan diàfana quan, per efecte de la guerra psicològica de l'Estat i els seus aliats, alguns independentistes es refugien en arguments que eludeixen aquest element rupturista i recorren a la idea del trànsit de la llei a la llei.

És comprensible que vulguem donar seguretat a una societat que haurà de saltar la paret. Necessitem ser molts a les urnes, i al carrer, i per tant tots els arguments que es refereixen als sectors mereixen ser escoltats. Però això no ens pot fer perdre de vista que la desobediència (tant la civil com la institucional) i la ruptura democràtica estan a la base de la majoria de progressos polítics moderns. I el millor exemple és el precedent de la Generalitat republicana, que no hauria existit sense la ruptura del 14 d'abril del 1931. Anirem de la llei a la llei... passant per una ruptura. Perquè és evident que la nova llei, la que emani del Parlament de Catalunya però no atengui les limitacions dels tribunals espanyols, no serà reconeguda per l'Estat. I s'obrirà un conflicte entre legalitats, per bé que el conflicte de fons serà de legitimitats.

Penso que per situar adequadament el debat sobre la legitimitat de la ruptura hem de tenir perspectiva històrica. En primer lloc, hem de tenir en compte el desajustament entre els anhels d'aquesta societat i les limitacions que imposa l'Estat. Començant per l'Estatut que va ser triplement retallat: primer per les autolimitacions, després pel pacte Mas-Zapatero i finalment pel Tribunal Constitucional. La retallada més flagrant és aquesta tercera, ja que va ser a posteriori del referèndum que l'havia validat. Estem vivint en un marc estatutari no referendat, en definitiva. Però encara hi ha altres exemples, com són totes les disposicions que ha aprovat aquest Parlament per tractar de donar resposta als anhels de la nostra societat, i que no han prosperat. Tals com l'impost sobre dipòsits bancaris, l'impost sobre les nuclears, els aspectes més avançats de la llei 24/2015 per l'habitatge i contra la pobresa energètica, bona part de la llei d'igualtat entre homes i dones, la prohibició del fracking o els horaris comercials. I altres matèries que el Parlament no ha legislat però en les quals els resultats es correspondrien molt més al que pensa majoritàriament la nostra societat, que no pas el marc legal espanyol vigent. Penso, per exemple, en la despenalització de l'eutanàsia i una millor regulació i promoció del dret a morir dignament.

Quan les lleis no s'ajusten als anhels de la societat, el problema no està en la societat. El jurista Francesc Maspons i Anglasell va escriure el 1932 L'esperit del dret públic català, un assaig basat en nombrosos textos jurídics catalans dels segles anteriors al 1714. Les conclusions a les quals va arribar ens ofereixen la imatge d'una tradició jurídica sorprenentment moderna, fins i tot si ho llegim avui dia. Deia Maspons, per exemple, que històricament havia prevalgut la idea de la llei com a pacte entre l'autoritat i els governats. En conseqüència, el dret a rebutjar la llei era legítim quan el poble no acceptava aquesta llei. I encara anava més enllà. Afirmava Maspons el dret de faltar a la llei: “Essent impossible que la llei prevegi totes les contingències de la vida, pot ocórrer que, fins i tot essent justa i raonable en ella mateixa, la seva aplicació en un cas concret, per les circumstàncies especials que el caracteritzen, produeixi una injustícia. El règim català soluciona aquesta possibilitat avantposant l'interès de la justícia al de l'observança de la llei; és a dir, sosté la solució justa contra el manteniment de la fórmula legal i, per tant, afirma el dret de faltar a la llei en nom del dret de no ésser víctima d'una injustícia.”

Aquest és l'esperit de la ruptura catalana. La nostra societat com a protagonista d'un procés constituent que sigui exemplar en formes i en continguts. No ens deixem confondre ni acoquinar pels qui parlen de cops de força, inseguretat jurídica o procediments antidemocràtics. El que estem fent és una ruptura, amb totes les lletres, i ho fem per posar el poder de decisió d'aquesta societat en mans de la societat mateixa. Començant pel referèndum, que suposa habilitar el marc de debat i decisió que l'Estat ens nega. I fer-ho en benefici de totes les opcions de vot, també les que volen mantenir l'statu quo. A dia d'avui, hi ha res més democràtic que el projecte de la ruptura independentista?