Primavera catalana

Ja és primavera, primavera catalana. És tan estranya, la nostra primavera, que alguns diran que es va iniciar el 2010 i altres consideraran que encara no ha començat. Potser el que s'acosta és l'hivern, deixeu-m'ho dir en anglès: Winter is coming. En qualsevol cas, amb la primavera arriba l'aprovació dels comptes de 2017. Abans d'haver pronunciat la paraula pressupostos, ja estaran impugnats al Tribunal Constitucional. La política espanyola té previst, és clar, inhabilitar-ho tot, escapçar als tribunals tots els lideratges independentistes actuals, i la següent fornada, i la que vingui després, i tutti quanti que vulgui treure el cap. De moment, els poders espanyols estan fent ralet-ralet al palmell de la mà de Junqueras, en espera de picar ben fort dineret.

Els tempos parlamentaris i la construcció d'estructures d'estat porten a descartar un avançament del referèndum. No hi haurà la primavera efervescent que alguns pronosticaven. No hi serà perquè Carme Forcadell no anirà a judici abans de les vacances. L'Estat és conscient del que un pas d'aquestes característiques podria desencadenar i arxiva la carpeta Forcadell fins més enllà del setembre. Al capdavall, la Diada és el que els fa més por, el que té més força, en totes direccions. La mobilització popular reactivada per l'Onze de Setembre és la garantia sine qua non perquè quan vagin mal dades algú pugui pujar a Montserrat a declarar el que calgui. Jo preferiria que pugessin a la Mola, que també té un monestir, per diversificar el catàleg de muntanyes simbòliques, i que acabessin la proclamació amb unes bones galtes de porc a la brasa, que és el que es fa allà dalt. Electes d'arreu de Catalunya ascendint amb burro pel camí dels Monjos. N'escriurien novel·les. Però segurament Sant Llorenç del Munt ja està prou massificat per assumir les hordes de pelegrins que pujarien a visitar el nou pol d'atracció històrica.

I mentrestant, la primavera haurà acabat.