El formatge no és només seu

El 1998 l'escriptor Spencer Johnson va escriure una faula amb el títol ¿Qui s'ha emportat el meu formatge? Es tracta d'una faula molt ben construïda entre quatre protagonistes: dos ratolins i dos lil·liputencs que viuen en una espècie de laberint on hi ha una habitació amb una gran quantitat de formatge, i els quatre personatges van cada dia a menjar-ne. De cop es troben que el formatge s'acaba i aquí comença la reacció de cadascú davant d'un fet inesperat. Els ratolins es posen a córrer pels passadissos del laberint fins que troben un magatzem ple de formatge, mentre que els altres dos acudeixen cada dia al lloc i només troben de tant en tant talls petits de formatge que no els arriben per viure. Un dels lil·liputencs entenia que com que feia tant de temps que menjaven d'aquell formatge ja hi tenien dret i que calia reivindicar-lo, mentre que l'altre, en veure que passaven els dies i cada vegada tenien més gana, va optar per endinsar-se en el laberint, fins que va trobar una altra sala plena de formatge.

Aquesta faula expressa clarament les incomoditats dels canvis sobtats que experimenta la nostra societat moderna i l'actitud de cadascú davant dels canvis. Curiosament aquest llibre relata perfectament la realitat de dos problemes que han esdevingut molt vius darrerament: el dels taxistes de Barcelona i els dels estibadors del Port, que encara gaudeixen d'una llei franquista feta per beneficiar els combatents de la División Azul. El col·lectiu dels primers té el control del 90% del negoci, la qual cosa és pràcticament un monopoli, i el seu problema ara és la intromissió de nous operadors com són els vehicles de lloguer amb conductor, Uber o Cabify, i veuen amenaçat el seu formatge. El domini total d'un sector, per més hiperregulat que estigui, sovint deteriora el servei i l'encareix. Alberto Álvarez, president del sindicat Elite, reconeixia que el sector s'ha de modernitzar i ha d'utilitzar les noves tecnologies per donar el servei que requereix una societat ja molt tecnificada. De fet, a Barcelona mateix ja hi ha una empresa, Taxi Class, que té una flota de taxis amb cotxes Mercedes que han optat per diferenciar-se com un servei d'alta qualitat, i alguna cooperativa que també funciona molt bé.

Mentre preparaven la manifestació de la setmana passada ja van avisar que el “conflicte del taxi” seria com el de Can Vies, i deixaven constància de la violència d'aquell episodi, i realment hem vist com taxistes bolcaven un cotxe en ple carrer perquè era d'una empresa “intrusa”.

Segons diuen els taxistes, a l'Àrea Metropolitana tenen un problema d'excés de taxis –segons ells, n'hi ha 2.500–, però alhora les llicències es traspassen per 150.000 euros, la qual cosa sembla una contradicció i una omissió de l'Autoritat Metropolitana que correspongui que es permetin aquests traspassos.

Potser el problema és que no han estat capaços de modernitzar-se i, en lloc de pensar que tenen un mercat captiu, haurien d'haver millorat l'oferta. Es reconeix que hi ha taxistes que no saben l'idioma i que a penes coneixen la ciutat, que hi ha taxis mal mantinguts, vells i bruts. I també es reconeix que hi ha màfies. Els responsables i els líders sindicals haurien de ser els primers de discriminar i denunciar aquestes actituds que perjudiquen el bon nom del sector. També les inspeccions i els controls que fan les autoritats responsables haurien de ser més exhaustius per tal de mantenir el servei a l'altura dels de la resta de la ciutat, perquè també formen part del conjunt que esdevé imprescindible en una ciutat moderna i atractiva.

El pitjor que poden fer els taxistes és pensar que com que durant molts anys sempre trobaven el formatge, que només era seu, i que ara que l'han de començar a compartir es bunqueritzin defensant allò que ja no els pertoca en exclusiva i que les tecnologies fan impossible. La seva estratègia hauria de ser defensar-se de la competència amb les mateixes armes: amb tecnologia, amb qualitat i amb servei. En cap cas amb conflictivitat o amb violència.