Abecedari de crepuscles

De Joan Perelló. Una tria personal: autoantologia de 55 poemes, editats per la mallorquina editorial de Muro, Ensiola, amb un pròleg magistral de D. Sam Abrams per a qui goso demanar el premi d'honor de les lletres catalanes. Confessió inicial: desconeixia l'obra poètica del també narrador, capaç d'escriure: “Morir no és cap poema. És cruel prosa”. O bé: “La poesia és una resposta ambigua, qui sap si carasses a penes intuïdes a una pàgina en blanc, dissenyada al marge de la vida real”. O bé: “La nit és un taller de fundició / on treballa abstret el poeta / fingint la fesomia de la por, / emmorcant-se de calitja / amb la màscara dels dubtes. [...] El poeta és el tipògraf de la fosca, / arquitecte de la soledat, / acròbata de la por, arqueòleg del silenci...” Com diu Sam Abrams: “Les emocions de Perelló –d'una orientació professional ben allunyada del món de les lletres– ens ajuden a construir-nos com a persones.”

La descoberta d'aquests poemes de Joan Perelló, que en publica des del 1973, a més de certificar la meva ignorància injustificable, em porta a tornar a reivindicar la vella utopia dels Països Catalans. La política oficial, i qui sap si la mandra o la desídia, em temo que han esvaït aquest espai nacionalitari dels Països Catalans, en nom del qual es creaven les associacions d'editors, d'escriptors, un Congrés de Cultura Catalana o mapes televisius dels homes i de les dones del temps, etcètera. Quan vaig haver d'anar a les Corts d'Aragó per debatre present i futur de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, no em costava gens parlar, de Catalunya estant, d'un país de països. Que la política no ens trossegi!