Seguretat Nacional

Com mai s'havia produït abans aquest 2017, any decisiu per al pas endavant que ha de fer el nostre país per assolir la plena sobirania nacional, s'ha obert un debat sobre la necessitat de tenir o no tenir unes forces armades catalanes. I tot i que considero l'obertura d'aquest debat com un fet positiu, cal anar en compte. La societat catalana ha passat molts anys acomplexada al respecte i ha tingut externalitzada la seva seguretat i la seva defensa en l'Estat espanyol, al qual ja li ha anat bé que Catalunya no prioritzés aquesta qüestió i que no ho veiés com una possible reivindicació.

En els últims quaranta anys la nostra classe política i les nostres institucions han invertit ingents quantitats de diners i esforços a crear més d'una desena d'institucions dedicades al que coneixem com “la cultura de la pau”. I això ha generat un rebuig vers tot allò que fes referència a la seguretat i més concretament vers les forces armades i les institucions internacionals de defensa. Capgirar aquesta tendència sense perdre els elements positius del moviment pacifista costarà anys i no serà possible sense el compromís seriós de la classe política, les institucions i una participació activa del món educatiu.

També, caldria que el moviment sobiranista es prengués aquest tema més seriosament, començant per no crear falses imatges i equívocs sobre, per exemple, les forces armades espanyoles. I és que massa sovint aquestes són descrites a l'opinió pública com un element encarcarat i antiquat del passat, sense tenir en compte la gran transformació i el gran canvi de mentalitat que aquestes han sofert en la seva integració a la Unió Europea i a l'OTAN. Hem de ser conscients que en una hipotètica Catalunya independent serà imprescindible una entesa amb aquestes mateixes forces armades. No cal crear-nos anticossos abans d'hora.

Des dels anys vuitanta el CEEC (Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya) ha treballat sense cap suport institucional, ans al contrari, per intentar crear un cert cos doctrinal sobre la seguretat. I ho vam fer amb realisme i pragmatisme, començant per la seguretat pública i per ajudar a crear els fonaments de la Policia de Catalunya. El CEEC creu prioritari que la societat catalana entengui que la seguretat s'ha de tractar de manera integral i no només centrant-la en la policia, sinó que també en els bombers, la protecció civil, els agents rurals i en tots els cossos d'emergències.

Catalunya, avui, disposa de més de 35.000 efectius per afrontar la seguretat de la ciutadania i amb aquests ha de ser capaç d'assolir els reptes en seguretat d'aquest cabdal 2017 immers en ple procés sobiranista. La gran pregunta que se'm fa reiteradament en els diversos actes i conferències que faig al respecte és: “Quin paper han de jugar les forces de seguretat catalanes en el Procés?” I jo els contesto amb contundència: “El que han de fer és complir les lleis vigents en cada moment i dedicar-se al manteniment estricte de la seguretat de la ciutadania i les institucions catalanes.”

Els membres dels nostres cossos de seguretat són plurals en les seves opcions, tant en les personals com en les polítiques, i ningú els pot demanar que preguin partit per una opció o una altra. Però sí que se'ls pot exigir, votin el que votin i tinguin l'opinió que tinguin en relació al procés, que treballin per tal que en aquest país els seus ciutadans puguin exercir els seus drets democràtics fonamentals sense cap tipus de pressió ni de violència.

L'actual sistema de seguretat pública de Catalunya té, doncs, una funció vital en el Procés, impedir mitjançant la informació, la intel·ligència i utilitzant l'acció si és necessari, que ningú des dels extrems ni des de les clavegueres pugui alterar la pau i el civisme que fins ara ha regit aquest. I és vital que això continuï sent així si volem aconseguir el respecte i el suport del món que ens mira.