Vuits i nous
Dallonses i daixonses
La llengua és previsora i ens proporciona paraules per substituir les que no recordem. Dallonses i daixonses en són unes, i serveixen per referir-se a un home, a una dona o a una cosa inanimada. En dallonses o la dallonses tant poden ser en Pere com la Joana, com Kierkegaard. Un dallonses o una dallonses poden ser una regadora, la sal de la cuina o un Nocturn de Chopin. L'altre dia algú de la meva mateixa edat em preguntava: “Te'n recordes, de quan parlàvem seguit?” Volia dir quan en una frase llarga o curta o en un soliloqui situàvem a cada lloc el nom i la paraula que tocaven, sense vacil·lacions. Ara tot va ple de dallonses i daixonses o de daixò i dallò. M'he trobat en daixò pel carrer. Si aquests articles no van poblats de dallonses i daixonses és perquè l'escriptura permet la consulta al diccionari i a l'enciclopèdia o tota una tarda de rumiar un nom, sense que el lector ho detecti. Si no fos així, ja veurien la catàstrofe expressiva...
M'imagino que els homes que van començar a comunicar-se per la boca, com que no havien posat nom a les coses ni al pròxim, devien valer-se de molts dallonses i daixonses. També de l'equivalent troglodític del verb fotre, que serveix per a tot. Fotien un dallonses a la daixonses amb el daixò de la dallò, i volien dir que havien tirat un roc a la pantera amb un company de la cova. Després se li fotien la daixò, i volia dir que se'n menjaven la carn. Com que així no hi havia manera de conviure i ni tan sols de sobreviure perquè hi havia el perill d'entendre pantera per conill i refiar-se'n, la llengua es va anar afinant. Si la infantesa de la llengua va eliminar els dallonses, la vellesa de les persones els recupera.
Molt bé, amb l'edat la memòria flaqueja. Ara: algú em pot explicar de manera satisfactòria per quin motiu hi ha records de coses i persones que no se'n van mai del cap? No vull dir, de cap manera, que vulgui oblidar el nom, la fesomia i els fets dels que més m'han fet la llesca a la vida. Cal anar previngut per si me'ls torno a trobar. Vull dir per què no existeix o no es troba la possibilitat d'esborrar La canción del Cola Cao, que me la sé tota de dalt a baix, o la llista dels metges que van assistir l'agonia de Franco, que també me la sé tota, i permetre que el cervell aculli en el seu lloc records o novetats més útils i positius. La medicina del cap té aquí camp per córrer.
Sí: per pensar, com per fer ciència, s'ha d'oblidar. Si no, faríem com aquell personatge de Borges, que no entenia el concepte gos perquè cada gos és diferent. Però entre poc i massa. Quan no puc recordar davant seu el nom d'algú que conec de tota la vida i que queda reduït a en daixonses em sento mig despullat i com si portés un dallonses a la mà, un garrot d'anar a estabornir panteres.