La nació

El problema principal, bàsic, la clau de volta del conflicte actual (i històric) al voltant de qualsevol mena de reclamació catalana a l'Estat, és el fet que Espanya no reconeix ni reconeixerà mai Catalunya com una nació. A la seva sacrosanta Constitució van haver d'inventar la paraula nacionalitat amb la finalitat de refermar aquest no reconeixement.

Per a un bon grapat d'espanyols i també de catalans (tant dels que tenen arrels atàviques amb cognoms ja existents fa 800 anys, com per part de nouvinguts o fills o nets de nouvinguts) Catalunya no és pas una nació. Ho diuen per ignorància, uns quants; per deixadesa general, uns altres, i, majoritàriament, per por de perdre un cert estatus social i/o econòmic.

Rajoy, aquell home que ens governa, pervers i mediocre a la vegada, va repetint el seu mantra: “España es la nación más antigua de Europa” tot esperant que a base de dir-ho s'acabi fent veritat. Tant se val que historiadors d'arreu l'hagin reprès. Les mentides repetides tenen més valor que les certeses explicades.

El fet nacional (o si voleu identitari) és natural en l'ésser humà i no es pot menysprear en benefici d'uns interessos concrets. Quan això es fa, el conflicte, tard o d'hora, sorgeix. Com assegurava Enric Prat de la Riba a La Nacionalitat Catalana, ara fa poc més de cent anys: “El fet de les nacionalitats és tan vell com el record del món perpetuat per la història.”

La paraula ‘Nació' significa el que ha significat sempre en totes les èpoques. La batalla reiterativa entre historiadors de totes les tendències, al voltant de què cal entendre per nació, és estèril i, sovint, està esperonada per recompenses inconfessables. Per a alguns d'aquests caps de brot, ben peixats i amb les càtedres ben aferrades, l'esclat dels moviments dits “nacionalistes” només apareixen al segle XIX. Cert, però ho fan, sobretot, en resposta al maltractament d'unes organitzacions estatals anorreadores. La seva aparició no és inventada. Estan fonamentats per grups de persones que ja s'havien autodefinit com a nació molt abans.

Si fem un repàs, només en el cas català, i dins del marc dels pocs manuscrits que s'han salvat després de patir tota mena de destruccions documentals des del 1640, observem com es parla de la nació catalana. Obviem els textos de com ens veuen altres pobles o aquells on surt la paraula terra, pàtria, els catalans, Catalunya o altres corònims semblants que també s'han fet servir en sentit identitari.

Exemple 1: a les Corts de Tarassona del 1283, els aragonesos es queixen al rei Pere el Gran que no se'ls respecta el dret de tenir funcionaris de la seva terra i en canvi n'hi posin de catalans, tot dient que són “d'altra llengua i nació”.

Exemple 2: a les Corts de Barcelona del 1365, la reina Elionor de Sicília, tercera esposa del rei Pere el Cerimoniós, elogia els catalans perquè “sobre totes les nacions del món la vostra fama e dels vostres predecessors ha resplendit e resplendeix per tot lo món...”

Exemple 3: Francesc Eiximenis al capítol “Com usar bé de beure e menjar” del Terç de Lo Crestià explicita com cal comportar-se a taula tot dient: “La nació catalana esquiva tota superfluïtat en viure comú...”

Hi ha més exemples, però no cal avorrir el lector. Clarament, tots aquests significats medievals de nació, malgrat el que puguin dir historiadors malintencionats, amb o sense moviment nacionalista del XIX, tenen el significat inequívoc de país tal com ho entenem avui. La “nación española” d'en Rajoy i d'altres invertebrats per l'estil, encara no havia nascut.

Allò que més espanta dels estats Frankenstein prefabricats per la força de les armes com ara França i Espanya és que, per dret natural, cada nació demani esdevenir un estat i amb una estructura igual a qualsevol altra nació del món. De nou Enric Prat de la Riba ho referma al llibre esmentat: “A cada nació, un estat: aquesta és la fórmula sintètica del nacionalisme polític, aquest és el fet jurídic que ha de correspondre al fet social de la nacionalitat.”

Cert és que ell proposava, tot seguit, un estat català federat amb tot d'estats que formarien Espanya. La realitat ens ha demostrat que val més oblidar aquesta idea per sempre. Tothom sap que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou (i encara més un gat català, que ja fa unes quantes centúries que s'escalda) i que una Espanya realment federal (imaginem estil Suïssa) no només és impossible, sinó que en el cas hipotètic que es pogués mínimament assolir, coneixent el tarannà castellà (d'Astúries a Cadis), aviat tot tornaria a acabar com el rosari de l'aurora.