Gibraltar

He passat mitja vida sota una dictadura. Recordo manifestacions massives sota lemes irrisoris. Per exemple, quan l'ONU no va admetre l'Espanya franquista com a membre seu, una multitud amb el braç aixecat –mare de déu, que incòmode!– cridava a ple pulmó: “¡Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!”, amb l'execrable sentit de l'humor de les dictadures.

Igualment, en vaig viure múltiples en què els manifestants cridaven, exaltats: “¡Gibraltar, español!” Jo preguntava als grans per què volien els españols un territori tan minúscul i com és que estant en Andalusia pertanyia als anglesos. A la primera pregunta em deien que era un punt estratègic –cosa que avui en dia és més que discutible–, i a la segona m'explicaven que vam ser els catalans qui va arrabassar a Castella el penó, en plena guerra anomenada de Successió, i que per això la platja es deia “Catalan Bay”. Però que en el Tractat d'Utrecht, el 1713, Espanya cedia a Anglaterra el penó, si bé amb la condició que només podia ser dels anglesos; que si Anglaterra es descolonitzava, tornaria a Espanya.

Hores d'ara torno a sentir ci i lla el famós “¡Gibraltar español!”, eslògan que té una potent olor de ranci. La cosa ha vingut arran del Brexit; es veu que a Gibraltar no els fa gràcia sortir d'Europa. Però la condició que van posar els espanyols quan van cedir el territori a Anglaterra no s'ha donat: continua essent dels anglesos.

La cosa està entre el territori i la població. Les Malvines són argentines? I és clar. Però si preguntes als seus habitants, la resposta és aclaparadora: “Som i volem ser britànics.” I la mateixa cosa en Gibraltar: cada vegada que se'ls hi ha preguntat, han dit: “No, gràcies, preferim el passaport anglès que no l'espanyol.”

Voldria fer una menció especial a Andorra. Ara bé, Andorra no és a la Unió Europea (té un pacte de comerç) i no té l'euro. I fan cara d'estar contents. Oi que fa gràcia pensar-ho? Tot i que nosaltres som ciutadans europeus, no?