Xavier Bosch

Xavier Bosch em va demanar dies enrere que li presentés l'última novel·la, Nosaltres dos, i sense haver-la encara llegida perquè no havia ni sortit, li vaig dir que sí. En Bosch és un amic, li he presentat altres produccions i estava convençut que la d'ara seguiria la mateixa línia: llibre de gran entreteniment i més, dels que completen una literatura. I ben escrit. Vaig llegir-lo, i la presentació va ser feta a la llibreria Dòria. Vaig mirar d'explicar per què Xavier Bosch escriu d'una manera tan visual i desinhibida. En comptes de “desinhibida” em va sortir “barroera”, però de seguida em vaig corregir. Coses del directe. De totes maneres, Bosch, que en la seva corpulència és un tímid, tendeix al “pit i collons”. També ho vaig dir.

Bosch es va fer conegut amb la sèrie d'estructura policial protagonitzada pel periodista investigador Dani Santana. Quan el públic li'n demanava més aventures, va decidir fer reposar el protagonista i decantar-se per les novel·les de sentiments, que alguns en diran d'amor, però que van més enllà –o més cap aquí–, de l'amor: l'amistat, com el temps treballa les relacions d'homes i dones... El pas per la novel·la diguem-ne policial va anar molt bé a Bosch. Els llibres que comencen amb un crim la resolució del qual es troba al final, són una gran escola. Les pautes del gènere estan marcades i l'escriptor aprèn a mantenir l'atenció del lector fins a la conclusió. Pot continuar així tota la vida o fer com Xavier Bosch: assajar altres gèneres, amb les lliçons fonamentals apreses.

També hi fa que en Bosch és periodista. En periodisme, o sintetitzes i agafes el lector per l'orella des del primer mot, o estàs perdut. Tot i les prop de cinc-centes pàgines de Nosaltres dos –lletra grossa, no se m'espantin–, la síntesi hi és, a cada capítol, i de l'interès no cal parlar-ne. La vaig llegir en poques hores, i a vostès els passarà el mateix.

Vaig insistir en el caràcter “visual” i detallista de les novel·les de Bosch. Si en l'anterior, amb el llibre a la mà podies recórrer els carrers de París sense equivocar-te, amb aquesta passes per Barcelona, Banyoles, Menorca o Londres amb la mateixa precisió. Fins i tot en sents les olors. Surten moltes olors. Això a Bosch li ve de la ràdio. La ràdio és el mitjà més visual que hi ha, com ho eren els diaris quan no hi havia fotografies. En televisió la imatge es dona per descomptada. En ràdio o en periodisme escrit s'ha d'elaborar, s'ha de fer que l'oient i o el lector “ho vegi”. Bosch ha cantat molts gols per ràdio. Però per cantar un gol s'ha d'haver prèviament fet visible la jugada. “Desinhibit”, he dit: mentre que els cronistes de política són uns encarcarats que tenen prohibida l'expressió de sentiments, els d'esports tiren més pel dret i hi posen passió i pit i collons.