La prosa de la Virreina

Em ve a les mans un opuscle il·lustrat i vetust que es titula El Palacio de la Virreina del Perú en Barcelona. Es refereix a la casa senyorial situada a la Rambla, entre el carrer del Carme i la Boqueria. És un “palau” només perquè a Catalunya de tota construcció habitable una mica gran en diem palau. Un francès o un anglès, davant la Virreina o els “palaus” del carrer Moncada faria servir una paraula més modesta. Els “palaus” se'ns van acabar quan vam deixar de tenir cort. A partir de llavors tot són, a tot estirar, mansions. Situades entre mitgeres, a més a més: res de jardins amb flors ni brolladors.

L'autor de l'opuscle signa “Adolfo Florensa Ferrer, arquitecto conservador de la ciudad antigua”. Com que l'altre dia, quan vaig ser a Solsona vaig observar que el seu “palau” episcopal és una calca de la Virreina barcelonina, entro en el text per veure si s'hi fa referència. No se n'hi fa, i el meu centre d'interès acaba sent un altre. El senyor Florensa arrenca el seu estudi així: “Don José de Amat y Doña Ana María de Junyent, ambos de linajudas familias barcelonesas, tuvieron en 1704 a su cuarto hijo, al que llamaron Felipe Manuel.” Després d'explicar que l'any següent del natalici va esclatar la guerra de Successió, guanyada per Felip V, el text segueix: “Sabido es que la generalidad de los catalanes se alineó entre los partidarios del Archiduque. La mayoría, pero no la totalidad; y entre los que se declararon por el Borbón figuró de modo conspicuo Don José de Amat. A la hora del triunfo llovieron, como es natural, honores sobre los secuaces, no muy numerosos, del triunfador.” Deixem ara de banda aquella guerra i fixem-nos estrictament en la prosa de Florensa. “Linajudo”, “conspicuo” “secuaces” (en sentit positiu)... De quan és escrit això? De principi del XX? De final del XIX? No és el Florensa que em pensava? Miro la data: 1961. ¿Aquest aspecte presentaran els nostres escrits d'ara d'aquí a cinquanta anys? Hauria d'anar a trobar textos catalans coetanis per veure si fan el mateix efecte d'haver estat escrits amb levita. Suposo que no. Suposo o vull suposar que Florensa, que a casa devia dir pa i vi, quan escrivia en castellà exagerava la correcció i el barroquisme, com fem tants catalans en les nostres redaccions castellanes, i que va ser una víctima més de la imposició lingüística castellana, la qual, per cert, arrenca de l'època que estudia.

El dubte, però, es manté. Tant envelleixen els escrits en mig segle? Miro d'esbargir el pensament funest: Pla i molts altres no han envellit. Em sembla. No sé què n'opinaran els de la immersió lingüística. Em sembla que és Pla qui explica que un dia algú va entrar a l'Ateneu Barcelonès anunciant: “Sabeu? Avui passant per davant de la Virreina he perdut la fe.”