Fiscal i trànsfuga

Malagueny del 1935. Carlos Jiménez Villarejo, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, és ben conegut al meu petit país: el 1980 era el fiscal del cas Banca Catalana i, set anys més tard, fiscal en cap de l'Audiència Provincial de Barcelona i, tothora, fiscal anticorrupció. Vinculat al PSUC, el 2014 apareix, per poc temps, com a eurodiputat de Podem. Amic personal del meu alcalde cornellanenc, Frederic Prieto, recordo que l'abril del 1985 recomanava l'empresonament de membres de la Crida a la Solidaritat, organització no violenta però sí molt activa, per haver demanat que els serveis de la Renfe fossin en català. Per cert: aquests dies la policia amenaçava Xavier Rull, professor de la URV, per haver parlat en català als agents per resoldre un tràmit burocràtic. ¿Què deu dir, en aquest cas, l'il·lustre Carlos, que es manté ferm en els atacs sistemàtics als ciutadans de Catalunya que defensen el seu dret a l'autodeterminació? El seu escrit en defensa de la sentència del Tribunal Suprem contra un diputat de l'ex-CDC, per tot allò del 9-N, és de pura ciència-ficció. Dona suport a la condemna dels que volen “convertir lo que fue un proceso tutelado y dirigido desde el gobierno de la Generalitat en un espontáneo movimiento ciudadano”. Doncs bé: vaig ser aquell dia a l'institut de batxillerat de Cornellà, que coneixia prou bé dels meus temps de regidor d'Ensenyament. Gairebé tothom m'era conegut, dels que treballaven en aquell acte. I no em van deixar votar perquè jo estava empadronat a Madrid. El procés, si es vol només simbòlic, va ser net. I m'irriten els penjaments que li dedica el senyor Jiménez Villarejo, que potser oblida la sàvia recomanació de Castelao: “Os velhos non deben de namorarse.”