Fòbia o respecte

El dia que vaig entrevistar Josep Pla per a les pàgines del Punt Diari em feien costat els amics Josep Valls i Modest Prats, que ja és dir. En Pla va atacar de seguida: «El Punt és una merda de diari: va a favor de les dretes, de les esquerres, del bisbe, dels treballadors... de tothom. Un diari s'ha de definir. El Punt Diari és tan dolent com La Vanguardia!»

En aquell moment no vaig calibrar la magnitud de la comparació. Llegint l'homenot que va fer del conde de Godó es pot saber que Pla considerava que «Ramon Godó hauria volgut convertir La Vanguardia en un ABC més foll i desfermat, si és possible [...] però sempre va veure que si s'entestava a fer-ne un diari anticatalà [...] l'orientació oferiria perills seriosos [...] Els seus esforços per contenir la fòbia anticatalana, i els d'Oliver i Gaziel per temperar-la quan es desfermava, van contribuir a situar el diari en aquella zona de neutralisme aparent que tant havia d'afavorir-lo.»

Jo sóc, ves per on, lector habitual de La Vanguardia i, salvant alguns articulistes molt determinats i concrets –el trist Francesc de Carreras, sempre; el combatiu i brillant Morán, sovint, i algun més–, no hauria fet una anàlisi tan dura del tarannà anticatalanista del diari. Es veu que encara hi ha algun Oliver i algun Gaziel temperant la línia editorial i vetllant per no ensenyar les orelles. Sí que creia constatar aquella línia de neutralitat interessada que denuncia Pla.

El Magazine del diumenge de Tot Sants em fa repensar les coses. Pot ser una pura coincidència –però perquè les coses coincideixin s'han de donar unes condicions favorables– que el mateix dia apareguin dues coses com aquestes: una, l'entrevista amb el cuiner José Andrés –fet al Bulli, com reconeix potser a benefici d'inventari, que fa bon negoci cuinant als Estats Units– en la qual no es pot estar de dir: «He crecido en Cataluña y me siento muy de allí. Y quisiera tener una Cataluña donde pudiera, sin ningún complejo, poner una bandera española en un partido de Pau Gasol [...] En Cataluña no todo el mundo dice lo que piensa de una manera abierta. Criticamos la falta de libertad en Euskadi [...] pero nos cuesta reconocer que en Cataluña también hay un temor social. Queda fatal sacar la bandera española porque tenemos cierto complejo.» L'altra, un article d'un segon Andrés, Andrés Trapiello, titulat Hacer la carrera, en el qual canta les excel·lències d'un escriptor català, Carlos Pujol –que ell diu conèixer de temps però que reconeix ben poc valorat–. La causa de tot això, segons Trapiello, ve del fet que «Carlos Pujol, uno de los más finos e inteligentes escritores españoles actuales –té més de setanta anys, sigui dit de passada – sólo ha cometido un gran error estratégico en su vida [...] no haber escrito una sola línea en catalán, teniendo este nombre tan primpirado para medrar en Cataluña». Són dues campanades monocordes que m'han fet pensar en les paraules de Pla.

Tot això ha estat només l'entrant necessari per valorar seriosament la importància que un diari com La Vanguardia es sumés decididament a la publicació conjunta de tota la premsa diària catalana de l'editorial en defensa de l'Estatut de Catalunya. Si la Brunete mediàtica madrilenya no ho ha volgut entendre i ha arribat a dir que no es podien escriure més mentides en tan poques ratlles, és que està jugant decididament la carta del menyspreu absolut al sentir i pensar de la majoria del poble d'una comunitat que ells creuen i veuen com ben espanyola. Ja ho sabíem, és clar. Però potser calia que la manca de respecte a la tercera part del país al qual creuen servir s'explicités amb tanta nitidesa perquè alguna ànima càndida tingui una nova oportunitat de repensar moltes coses.

L'editorial unànime de la premsa catalana ha tocat nervi. Hi ha dues maneres d'entendre Espanya com a estat: una que la fonamenta en el respecte i la igualtat, i una que ha heretat els tics –i les prebendes– de la supremacia militar de la Castella imperial que ha donat ales a tots els dictadors que ens ha proporcionat la trista història compartida.