Morts clandestines

José Antonio Arrabal era un veí d'Alcobendas (Madrid) a qui van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica feia menys de dos anys. Es va suïcidar perquè volia decidir el moment en què deixaria de viure. Cada cop tenia una mobilitat més reduïda i el patiment propi i dels seus, amb les pors del que vindria, es feia insuportable. La legislació espanyola li negava el dret a una mort digna. Segurament hauran vist el vídeo amb què es va gravar i que ahir va publicar El País. Arrabal volia demostrar que ningú l'havia ajudat a morir, que ni la seva dona ni els seus fills eren a casa. S'haurien pogut enfrontar a penes de presó. Arrabal havia comprat a través d'internet el còctel de medicaments. “M'indigna haver de morir en clandestinitat”, va confessar. Però resulta que no, que Arrabal no va morir en la clandestinitat com tants altres, sinó als ulls de tothom, en un gest que l'honora i impacta a la societat com un obús. El 21 de març, l'abstenció del PSOE i de C's, a banda de l'esperat rebuig del PP, va impedir la tramitació d'una proposició de llei presentada per Podem per despenalitzar la mort assistida. No els agradava el text, però tampoc es van obrir a esmenar-lo durant la tramitació. I amb tots els pretextos, es va ajornar el debat. Tant se val qui va presentar la iniciativa. Quan els interessos passen per davant dels drets a les persones, la política es fa petita i indigna.