Una coça a l'americana

Els nord-ame­ri­cans visi­tats pel pre­si­dent Puig­de­mont han con­tes­tat amb pres­ses al plan­te­ja­ment que els va fer el dia 10 d'aquest mes. Puig­de­mont, amb bones parau­les, els reque­ria en el sen­tit de mani­fes­tar si veien amb bons ulls el referèndum pre­vist, pri­mer pas del poble català per mani­fes­tar la seva volun­tat, envers la tra­jectòria cap a la inde­pendència. La seva res­posta és un signe clar que ja tenien una opinió for­mada i que escol­tar el nos­tre pre­si­dent va ser una ama­ble i inútil atenció. No diuen ni sí, ni no, ni res. No podem espe­rar que a les altes esfe­res mun­di­als de la política estudiïn a fons el nos­tre cas i es mani­fes­tin. Ni tenen temps, ni ganes i el movi­ment per crear addic­tes inter­na­ci­o­nal­ment els fa som­riure i poca cosa més. No és perquè no ens aju­den moral­ment, ni ens vul­guin cap mal. No. Ni mal ni bé. Els rellisca i no es defi­nei­xen. L'ama­ble visita del pre­si­dent, no es pot dir que sigui innòcua: es veu de lluny que és interes­sada. El “fer el paper”, dit en situ­a­ci­ons de molt menys nivell, és el que Car­ter va fer fa tan sols 5 dies. He de dir que no estic fent una crítica: sols una cons­ta­tació i m'atre­veixo a reco­ma­nar que vigi­lin el foc del gui­sat polític, perquè es pot cre­mar o sobre­ei­xir.

Les notícies de Madrid, les quals se sap que dei­xen anar con­tro­la­des, dosi­fi­ca­des i amb la cer­tesa que faran ferida en llocs pre­de­ter­mi­nats, tenen el do de la ino­por­tu­ni­tat. No és pas casu­a­li­tat: és pre­me­di­tat per cau­sar com més danys millor. No hi ha dubte que el pre­si­dent Rajoy ha mun­tat un grup d'experts de nivell alt, for­mat per un ex-pre­si­dent del govern, polítics des­ta­cats que foren, sociòlegs, psicòlegs i d'altres experts que han tin­gut relació amb Cata­lu­nya. La seva infor­mació és de supo­sar que la recu­llen pla­ni­fi­ca­da­ment els més que cen­te­nars, milers, de fun­ci­o­na­ris d'impor­tació dels movi­ments que pro­jecta el govern, par­tits i mit­jans de comu­ni­cació i, ràpida­ment, pla­neja el que més mal pot fer al movi­ment català per a la inde­pendència. A vega­des la mesura esta­tal que algun depar­ta­ment ha pla­ne­jat per con­tra­res­tar alguna acció o movi­ment surt amb una petita diferència de dies o bé hores, impos­si­ble de pre­pa­rar en fer el movi­ment Cata­lu­nya, fet que demos­tra que sabien per­fec­ta­ment en quin punt res­tava la pla­ni­fi­cació.

He de dir que l'expo­sat no és fruit de la infor­mació –que no rebo en abso­lut– per poder pla­ne­jar l'acció i esqui­var l'esco­mesa esta­tal. En el temps que manca per a la posada en marxa de les acci­ons pre­vis­tes, pro­li­fe­ra­ran les mesu­res, lleis i decrets per dei­xar fora de com­bat tots els movi­ments tan sols facin olor de sepa­ra­tisme. És pura lògica repres­siva. Per aca­bar, mani­festo que els noranta anys que aviat com­pliré i les pun­ta­des que he rebut de la vida, m'han for­nit per opi­nar de mol­tes qüesti­ons amb força pro­ba­bi­li­tats d'encert. Ara, massa tard, trec ren­di­ment d'una vida de lluita.