L'hora de la veritat

El 18 de novembre passat, el govern espanyol va anunciar el nomenament d'Enric Millo com a nou delegat del govern espanyol a Catalunya. La notícia va interpretar-se com el punt d'arrencada de l'“operació diàleg”. Des d'aleshores, els ministres espanyols han desembarcat a Catalunya una quarantena de vegades; més d'allò que ho havien fet abans. Mariano Rajoy ens ha visitat de forma més selectiva, però per anunciar una inversió en infraestructures per valor de 4.200 milions d'euros; una xifra, tot sigui dit, que va rebre l'oposició ferotge dels presidents autonòmics i el desmentiment immediat del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. Però mentre els ministres ens visitaven disfressats de turistes i Rajoy ho feia de Mister Marshall, el president Mas i els exconsellers Rigau, Ortega i Homs eren citats als jutjats per haver organitzat una consulta que el govern espanyol havia qualificat prèviament de performance; i la fiscalia es querellava selectivament contra la mesa del Parlament per haver permès un debat a la cambra. Tota una paradoxa sobre els límits de l'“operació diàleg”.

Davant aquest escenari, el conflicte de legitimitats està servit. Les enquestes demostren, les faci qui les faci i les presenti qui les presenti, que la ciutadania no concep cap altra solució que no sigui un referèndum en què pugui decidir el seu futur. La gent, doncs, ha situat el diàleg en les urnes i el govern del PP s'entossudeix a respondre que no vol ni sentir a parlar d'aquesta possibilitat. Per la seva banda, el govern s'ha fixat un termini de dos mesos de marge per intentar un referèndum acordat. Més enllà de les operacions cosmètiques, l'executiu de Rajoy ha demostrat a bastament que té poca capacitat de diàleg, però prou força per concretar la seva oposició. I, ben aviat, haurà de decidir si assumeix el paper de prohibir aquesta votació. I només la determinació del govern i la força de la societat catalana ens permetran comprovar on arribarem. S'acosta, doncs, l'hora de la veritat.