Tribuna
L'opinió de Wifredo Espina
No llegia El Correu. M'hi vaig afeccionar a començament dels anys setanta. Per aquella època exercia de notari al País Basc i venia cada mes en tren a Barcelona. Recordo que, a l'altura de Tarragona, als que viatjàvem en vagó llit ens regalaven un exemplar d'El Correo Catalán. Llavors vaig començar a llegir el periodista Wifredo Espina. Escrivia en un estil concís i directe una columna titulada “Cada cual con su opinión”, en què practicava la crítica política aprofitant al màxim les limitades possibilitats del moment. La influència d'Espina va ser gran en aquella època. La seva columna era reproduïda per molts diaris. L'any 1969, el diari Pueblo –dirigit per Emilio Romero– l'escollí “Periodista Popular Español del Año”. La trajectòria d'Espina està lligada a El Correo, en el qual treballà vint-i-quatre anys, disset com a sotsdirector.
Espina ha publicat no fa gaire un llibre de records de títol expressiu: Quan volien silenciar-me. Memòries d'un periodista inconformista. I com que, en les seves paraules, “El Correo ha estat el diari de la meva vida”, una part especialment interessant del llibre és la que fa referència a la trajectòria d'aquest diari durant aquells anys. El Correo va ser fundat l'any 1876 per un periodista carlí –Manuel Milà– i per un capellà –Fèlix Sardà–. La seva línia editorial va ser catòlica integrista fins al “capgirament” que va significar la que Espina denomina “operació Roselló-Ibáñez”, portada a terme per Andreu Roselló com a director (ho va ser durant vint anys) i per Manuel Ibáñez Escofet, primer redactor en cap i després sotsdirector, “home de confiança del sector cotoner i amic de Manuel Ortínez Mur, representant d'aquell sector”, que havia entrat en el capital d'El Correo. L'entrada dels cotoners, d'aire més liberal –ens diu Espina–, va ser decisiva per al canvi d'orientació del diari. “Una operació de transformació” que va convertir en “un producte professional i de mentalitat oberta aquell diari fundat el 1876 com a portaveu carlí i tradicionalista, que presumia de lluir a la capçalera les benediccions de tots els papes”. Aquesta transformació va aconseguir, dins les possibilitats de l'època, que el diari se signifiqués per un tarannà democràtic i catalanista moderat, que es va anar accentuant amb el temps i el canvi de les circumstàncies polítiques. El que va permetre incorporar escriptors com Josep Pla, Joan Fuster, Francesc de B. Moll i altres. Tot plegat va fer possible que, des de mitjan dels seixanta, El Correo esdevingués un òrgan d'influència, el diari preferit de l'oposició antifranquista. Menys capellans i més lectors, de quasi moribund a un diari d'èxit, conclou Espina.
Espina creu en la transcendència enorme que per a la democràcia té la llibertat de premsa, fonamentada en dues columnes: el secret professional i la clàusula de consciència, que ell va contribuir que fossin recollides per la Constitució. No cal dir que tota aquesta construcció descansa sobre un pressupòsit bàsic: la independència del periodista, que mai es pot convertir en un instrument d'agitació i propaganda. Des d'aquesta perspectiva, Espina afronta la que ell qualifica de “davallada” d'El Correo, que –sempre amb el seu estil sense embuts– personifica amb l'entrada de Jordi Pujol en el capital del diari, amb el seu “afany per controlar la premsa en tot moment”. Ferran Valls Taberner –l'últim dels cotoners amos del diari– ja li va dir: “Aquests ho fotran tot a rodar.” Espina apunta que Pujol va enfonsar El Correo, com abans havia enfonsat Banca Catalana i després va fer el mateix amb Destino, per posar aquestes eines al servei de la “seva” política i de la “seva” concepció personal de Catalunya. El 20 de desembre de 1974, Jordi Pujol entrà al consell d'administració de l'empresa propietària d'El Correo. “A partir d'aleshores –escriu Espina–, El Correo va fer aigües, va decaure en el prestigi que li havia donat la seva independència i va perdre vendes. Era el principi de la fi d'un diari a punt de complir cent anys.”