Pasqua florida

Som en setmana de Pasqua. Talment, la festa més important del cristianisme i, com totes les grans celebracions, té capvuitada. Segur, un relat excepcional, real o simbòlic, que ha marcat durant dos mil anys l'espiritualitat i la cultura del Vell Món. Una Pasqua lligada a la tradició anterior de la religiositat jueva i, encara més, emparentada amb les ancestrals cultures agrícoles de l'esclat primaveral. Una festa que es perd en el temps.

Als nostres dies es parla més de la Setmana Santa que no de la Pasqua i fins amb el component de jornades de vacances que no en el caràcter religiós que l'origina. És la raó de la trena de dies festius i potser també de la saturació d'una època de privacions i penitències mal explicades. Mes les processons segueixen en peu, fins se'n recuperen algunes, i conserven un especial atractiu, segurament mantingudes com a manifestacions culturals que no com a expressions de fe.

Però hi ha una fe senzilla i primària que fa de les manifestacions externes un signe de certa identitat cristiana, inclús en persones allunyades de la normalitat practicant. I, a casa nostra, cal reparar en el silenci que rodeja molts seguicis, només trencat pel so dels tambors i els cops de llança a terra dels manaies o el cant del record i memòria que es repeteix en algunes poblacions. És la constatació que estem amarats de la cultura cristiana.

En el record, la situació alarmant dels cristians a l'Orient Pròxim, on la persecució actualitza el concepte de països de martiri. Els tràgics atemptats contra les esglésies coptes d'Egipte, mentre celebraven el Diumenge de Rams, són un dels darrers exemples, que malauradament es van repetint. Temps difícils quan a la terra de les tres religions del llibre es sofreix el desordre i el fanatisme creixent. I el llibre del periodista Jean Rolin (Cristianos, de Libros del Asteroide) en fa un descarnat inventari.

Aquests dies he viscut en l'espiritualitat d'un vell monestir metropolità, proper a l'urbs i a la vegada llunyà de l'aclaparador entorn. En la solitud d'una petita comunitat he commemorat una història que ens interpel·la, com a fet religiós o com a simbologia humana. En l'escalf poètic que planteja sense embuts el valor energètic d'una solidaritat que ens fa més humans.

Després, la Pasqua esclatant, la primavera florida, el blanc color dels ametllers, les caramelles al carrer del poble i la familiar trobada entorn la dolça mona compartida. Imatges lluminoses de temps de bonança i arrels culturals que han deixat pòsit. El temps passa i porta a celebrar amb goig la nova primavera.