Yvette Barbaza, la geògrafa

Va ser algun dia de finals dels anys cinquanta del segle passat que madame Yvette Barbaza va travessar la frontera per Portbou a bord d'un sidecar que conduïa monsieur Barbaza. Havien seguit el litoral rossellonès en direcció sud i, com de sobte, es trobaren en un vell país verge i inèdit, vençut però no derrotat. La senyora Barbaza era geògrafa i, temps després, de la «trobada» d'aquella «terra», va escriure'n: «Era un lloc absolutament privilegiat per a un geògraf, un espai de contacte amb tota la potencialitat de la terra i el mar, un paradís.» Una «terra incògnita», doncs un paradís. Però d'ençà de John Milton si no abans, els paradisos són per perdre'ls, i els únics paradisos vius són a la memòria.

La dona era menuda, encuriosida, vivaç, diríem «emprenedora de si mateixa», geògrafa de l'escola francesa que prengué el nom de Geografia Regional de la qual era exponent màxim Paul Vidal de la Blache, de qui –em diuen– Pau Vila va ser seguidor. La geografia així anomenada entén com «espai geogràfic» la regió o comarca on la relació d'interaccions entre el medi i els humans defineixen «gèneres de vida», una expressió –«gèneres de vida»– que era signe i objectiu de l'escola que l'havia encunyat

La geògrafa trobà al nostre litoral una «regió de contacte», ideal per a l'estudi de la «seva» geografia, un espai definit de sinergia entre el mar i la terra –entre les coses del mar i les coses de la terra– que multipliquen i fan més diverses, i per tant més enriquidores, les opcions de vida dels humans, o sigui, els «gèneres de vida». Mostra i símbol alhora n'era el que en l'àmbit de l'anomenada Costa Brava com en tants altres àmbits mariners, el pagès de vegades tenia un gussi per treure una menjada de peix del mar i, més freqüentment, el pescador menava un tros de terra. L'activitat humana era la fautora, el nexe, de la interacció entre el medi mar i el medi terra. En aquest fer, al llarg dels temps s'anà acumulant i afinant la identitat d'una engruna de país, amb el seu paisatge, el seu paisanatge i els seus «gèneres de vida». Tot això i més sobre aquest litoral estudià i analitzà Yvette Barbaza en repetits viatges i, en gran mesura, ens ho descobrí.

El 1966, pocs anys després de la primera estada de madame Barbaza, va ser publicada la seva tesi doctoral, Le paysage humain de la Costa Brava, que és el relat de la peripècia del temps geològic i dels temps dels humans sobre aquest territori, un relat que és, alhora, el de l'aventura intel·lectual de l'autora. L'original francès –Armand Colin, 1966– és un bell exemple de ben escriure, amb finesse i claredat freqüents en l'escriptura francesa, virtuts que també es troben en la nostra llengua en la versió catalana, d'Edicions 62 del 1988. En els anys posteriors a la publicació del Paysage humain de la Costa Brava, madame Barbaza vingué diverses vegades a llocs del país del seu llibre a Girona, a Sant Feliu, a Palamós, a Lloret, on fos que se la demanava que vingués, i a cada vinguda vindicava els valors d'autenticitat identitària del paisatge que veia que aquest litoral anava perdent. Però com la Cassandra de la Ilíada, Yvette Barbaza era escoltada, àdhuc admirada, però no creguda ni seguida.

I no obstant, la dama francesa mai no fou abandonada del seu amor pel país, que un dia, quan encara era una jove geògrafa, va descobrir. És curiosa, i encara més, admirable, aquesta fidelitat de més de cinquanta anys que va fer inseparable del litoral gironí el nom d'Yvette Barbaza. També hi devia haver que ella estava insubornablement enamorada de la seva professió.

El mes d'abril del 2004 tingué lloc a Sant Feliu de Guíxols la sessió de cloenda del Debat Costa Brava II. Yvette Barbaza hi havia estat convidada. No va poder venir però va llegir una carta gravada en DVD que començava: «A París, el 15 d'abril del 2004. Als meus amics catalans. Estic molt emocionada que penseu encara en mi i que atorgueu encara importància a la meva presència i les meves opinions. Us ho agraeixo sincerament. Sento molt no poder assistir més als vostre debats. No obstant, considero que he d'acabar, al més dolçament possible, la meva història d'amor amb la Costa Brava.» L'escrit continua planyent-se dolçament, com s'havia proposat en començar el missatge, i sense retret, de la transformació del litoral, i acaba: «Malgrat la meva absència imposada per la meva edat, el meu cor és sempre amb vosaltres i el meu amor per la Costa Brava continua intacte. Que us acompanyin els meus millor desitjos.» El missatge, va ser –és– el lúcid testament d'un sentiment. En el que fa al nostre litoral, la geògrafa Barbaza, tan humil i tan lleial, ha estat –és– una dona superior que ens deixà com a llegat un seu llibre que parlava de nosaltres. Així és degut de reconèixer-ho.