L'altra cara del sant

El dia de Sant Jordi de diumenge passat va ser, un cop més, una gran festa per a tothom; amb la possible excepció d'alguns dels autors que hi signàvem. Sobretot, els que ens vam adonar que els nostres noms i novetats no havien sortit a cap dels especials de Sant Jordi de cap mitjà, incloent-hi aquells amb els quals col·laborem, cosa que ens va deixar (sent com som uns egòlatres irreductibles) amb els ànims un pèl baixos. Ara bé, durant la primera sessió de signatures vam firmar força; però la segona, al cor de Barcelona, ens va veure col·locats com ximpanzés davant d'un públic badoc –la majoria sense cap llibre a les mans– acordonat a uns metres de distància per uns guàrdies de seguretat malcarats, i per tant no hi vam signar res; la tercera sessió, en una parada propera, era regular, però com a mínim els lectors eren a tocar i ja no teníem pas la sensació que en qualsevol moment es posarien a llançar-nos cacauets. A la tarda, ens trobàvem a la zona alta, atrapats durant dues hores seguides entre un autor de best sellers d'una banda (el nom no importa) i una rossa televisiva de l'altra (ídem). Les cues que aquests fenòmens editorials tenien al davant eren tan llargues que ens van tapar a nosaltres i els nostres llibres (i els nostres egos sobredimensionats) tan completament que és com si el terra se'ns hagués empassat. I us puc ben assegurar, estimats lectors, que, arribats a aquest punt, això és exactament el que desitjàvem que la terra fes. Dit això, fins l'abril que ve.