‘Rosa de cendra'

He llegit amb atenció creixent la magnífica novel·la de Pilar Rahola Rosa de cendra.

Estem a davant d'una magnífica lliçó d'història, rigorosa i alhora amb una trama ameníssima. Els qui escrivim sabem com és de difícil conjuminar totes dues coses. És doncs una novel·la apassionant i alhora un vivíssim retrat de l'època.

Fa l'efecte com si la Rahola, ultra llibres i papers d'història, s'hagués submergit en les revistes i diaris de l'època, per la vivor de les descripcions. A més, no hi ha dubte que hi ha una memòria familiar que m'és molt propera perquè jo sentia, sobretot del meu pare, anècdotes inacabables. Recordo perfectament uns versets sobre el marit d'Isabel II –diferent al que hi fa constar la Rahola– que no goso reproduir.

Aquest és un llibre que és un plaer de llegir. El tinc tot subratllat. I em fa la impressió que els conflictes amb Catalunya a principis del segle XX s'assemblen molt als actuals. De vegades deixava de llegir per preguntar-me, està parlant d'aleshores o d'ara mateix? I em fa tot l'efecte que l'autora ha subratllat aquesta semblança. Per exemple, quan Lerroux diu: “El catalanismo es el hijo degenerado de un contubernio monstruoso.” O quan l'Albert diu: “–Prou, papà, prou de demanar almoina a Espanya. Som un poble antic i digne, i ens volen sempre agenollats, serfs del seu imperi. I què ens donen quan ens portem bé? Només quatre engrunes, papà, només quatre engrunes, mentre ens sagnen les entranyes. És l'hora d'alçar-nos i mirar-los de cara!” Magnífica Rahola!

O, encara Maura, dient amb ràbia que el catalanisme és “la enfermedad nerviosa” de Catalunya. Em pregunto si aquest paral·lelisme tan evident ens ha de servir d'estímul o de resignació. Perquè per una banda et dius: ja sé com són i què volen, i com sap Castella ser inflexible amb les seves colònies (tot i que n'ha perdut un grapat), i per l'altra et dius: caram, ensopegarem de nou en la mateixa pedra?

No deixeu de llegir-lo. És esplèndid.