Expectatives fracassades

No sóc dels que diuen penjaments de l'anomenada “transició política” posterior a la mort de Franco. En la part petitíssima que em pertoca també va ser obra meva. Això no és garantia de res, perquè molta obra pròpia aviat la tiraria a la bassa, però amb la transició seria més cautelós a l'hora de prendre mesures expeditives. Obra meva com a votant i també com a contribuent i periodista més o menys combatiu que va seguir aquell procés de prop i que, ni que fos a escala local, va contribuir a modelar-lo. Potser sí que es podria haver anat més enllà i traspassar alguns límits, però ja han estat prou estudiades les coercions d'aquell moment delicat. Més enllà, però no gaire més. La famosa “ruptura” alternativa a la “transició” aviat va ser sufocada i no va tenir prou defensors per materialitzar-la. La ruptura hauria estat bonica i convenient, també vista amb ulls d'ara, però no va poder ser. La política és l'art del possible. La frase és maliciosament conservadora, però quina política no és conservadora o no ho acaba sent?

La ruptura, hauria produït menys ingenuïtat? Perquè d'ingenuïtat es tracta, també. Ens vam pensar que pel fet de ser demòcrates seríem forçosament bones i exemplars persones en l'exercici de la labor política. La corrupció era cosa del franquisme. De fet, el paper clandestí que Jordi Pujol va elaborar abans de la visita del dictador a Barcelona, i que li va valdre un consell de guerra, presentava Franco com un corrupte, per sobre d'altres consideracions.

En el joc democràtic parlamentari, els partits polítics es controlarien entre si, i com que no hi ha res que més il·lusió faci a un partit que descobrir i airejar les vergonyes de l'adversari, la netedat quedaria garantida, sempre amb el concurs del poder judicial. Les vergonyes, ara ho sabem amb periodicitat diària, no es van fer publiques ni es van censurar perquè amb el transcurs dels anys tots en van acumular i revelar les del contrari comportava el risc que aquest actués en correspondència. Els filtres i els organismes “anticorrupció” han aparegut a escena tard. Tard i malament? Tampoc ells semblen del tot exemplars, sobretot per la interferència dels mateixos polítics que els han creat, temorosos que un excés de zel els posi en perill la sopa o els faci tastar la de la presó. La transició hauria d'haver previst aquests organismes des de bon començament. La “ruptura” potser hauria estat més amatent, però també és possible que s'hagués refiat encara més de la bondat seràfica dels homes.

Crisi del sistema? Més aviat serà el mateix sistema qui l'haurà de superar amb partits nous o renovats i lleis d'extensió delictiva. Mentrestant: quina colla de gàngsters, quin mal viure, quin fracàs d'expectatives inicials.