Sindicats i independència

Em faig pesat, ja ho sé, però és que no m'escolten. Escric això ahir, Primer de Maig, després de llegir l'entrevista que Sergi Picazo ha fet a Camil Ros, secretari general de la UGT, al digital Crític. D'entrada m'assabento que tot i els cognoms en aparença catalaníssims de l'entrevistat –Ros i Duran–, el seu avi patern va venir a Catalunya procedent de Múrcia, i, el matern, de l'Aragó. La immigració de principi del XX, ràpidament catalanitzada. L'avi Ros devia descendir dels catalans amb què Jaume I va poblar Múrcia abans de cedir aquell regne a Alfons X de Castella, el seu gendre. No ho sé: massa vegades t'imagines coses que després són desmentides per la realitat, i potser l'itinerari de la família Ros obeeix a altres motivacions. L'entrevista també em fa saber que als anys noranta Camil Ros havia militat de forma activa a ERC i havia naturalment abraçat l'ideari independentista de la formació. Sembla que l'independentisme encara impregna el secretari general de la UGT. Només que... “Per desgràcia, l'independentisme ha prioritzat massa l'eix nacional buit de contingut social... Ha prioritzat des dels anys setanta l'eix llengua-cultura-independència. Ara, en realitat, el debat segueix igual. Segueixen dient primer la independència i de la resta ja en parlarem després. Això segueix tancant portes. L'independentisme hauria de tenir una visió global de país. Hi ha organitzacions culturals, hi ha partits polítics, però també hi ha organitzacions sindicals, veïnals o socials.”

Podríem demanar a Camil Ros que des del seu càrrec corregís el dèficit de “contingut social” de l'independentisme operant-hi des de dins, però la seva observació és inqüestionable. Només amb l'“eix nacional” no farem la independència. Quan la patronal es declara “unionista”, tendim a menystenir-la, de vegades irresponsablement perquè tot suma i no sobra ningú. No podem prescindir dels sindicats i els seus afiliats, que són sempre la garantia d'èxit de qualsevol mobilització. Camil Ros parla d'“emprenyada” dels treballadors, i no descarta una vaga general “amb fort contingut social”. Una vaga general amb l'estelada?, es preguntava Francesc-Marc Álvaro ahir a La Vanguardia. Una “emprenyada” sobrevola Europa i el món. Trump i Le Pen se l'han feta seva. Els treballadors i joves “emprenyats” voten l'antisistema, ni que sigui d'extremadreta, com a forma de protesta. El moviment independentista, que no té res de reaccionari i que també és el símptoma de malestar, no hauria d'acollir amb més decisió el disgust proletari? No com a tàctica per sumar adhesions sinó des del convenciment que una Catalunya sobirana contribuirà amb més eficàcia a superar incomoditats i integrar les altres immigracions, del XX i el XXI. No m'escolten...