Metàfora Maragall

Dinar al bar Velòdrom del carrer Muntaner de Barcelona, on es presenta el llibre Pasqual Maragall, pensament i acció, obra col·lectiva de Jaume Badia, Jaume Bellmunt, Quim Brugué, Joan Fuster-Sobrepere, Oriol Nel·lo i el coordinador, Jaume Cleret. Hi són tots menys Oriol Nel·lo, que és de viatge. Hi ha també Josep Maria Vallès, conseller de Justícia en un govern de Maragall i responsable de les institucions editores: Llegat Pasqual Maragall i Fundació Catalunya Europa. “No és una biografia”, diuen. Les biografies demanen “perspectiva històrica”, la qual troba el punt de fuga, normalment, quan el personatge ja és difunt. És un recull d'estudis que incideixen en el personatge i l'obra: Maragall i Barcelona, Maragall polític, Maragall i el catalanisme, Maragall president de Catalunya... L'últim capítol parla de Maragall i els Jocs Olímpics, i diu Vallès que s'hi condensa la “metàfora Maragall”. Ja sé per on va: els Jocs culminen una part de la Barcelona que el Maragall alcalde té al cap i posa en moviment tota la seva personalitat i tot el seu pensament. També tota la ideologia que arrenca de l'avi poeta, obsessionat amb Barcelona, Catalunya i Espanya. El net la fa extensiva a Europa.

Els estudiosos tot s'ho prenen a la valenta. Diuen els autors del llibre que les maragallades, les improvisacions, els estirabots o les contradiccions que han adornat el personatge contenen en realitat matèria molt pensada i visionària. Molt bé, però em permeto dir-los que no l'embridin ni el racionalitzin fins a l'extrem perquè en el si l'encerto l'endevino també hi ha el Maragall autèntic i creatiu, fins i tot el que el fa recordat i estimat per molta gent. Maragall també ha estat un gran bromista i un provocador.

Surten molts noms: Pujol, González, Václav Havel, Sampaio... Gent important amb qui Maragall es va relacionar o barallar. Maragall, com Pujol, va ser mereixedor, ja en plena acció política, d'alguns llibres analítics de la seva obra. Pregunto quin polític actual de Catalunya o Espanya suscita material bibliogràfic. Qui llegeix o escriu tant com ells? Qui es pot comparar amb Maragall i el ventall de personatges que la seva figura fa evocar? Maragall i Pujol es van barallar. Els comensals són favorables a Maragall, és clar. Però els gegants polítics es fan quan s'amiden amb amics o adversaris de la seva mateixa categoria. Tenim algun “gegant” a la vista en aquests moments tan delicats, aquí i al món?

M'haig de saltar les postres i el cafè. M'esperen a Catalunya Ràdio per parlar de la meva intervenció en l'Olimpíada Cultural, projecte inèdit no previst ni per Pierre de Coubertin ni per Samaranch que Maragall es va inventar i que va contribuir a fer que la seva “metàfora” fos completa.