Fer el turista

Als de Barcelona els turistes els fan nosa, però als que vivim en poblacions on no es fan visibles ens van molt bé. L'altre dia vaig ser a Barcelona després de molts dies de no fer-ho, i em vaig sentir molt estimulat veient cares que no són del país sinó que són noves i exòtiques. El primer cop que vaig ser a Londres, Barcelona no era encara destinació turística. Anant pel carrer i entrant als bars i museus, que és el que fem els visitants de ciutats alienes, em vaig preguntar: qui d'entre aquesta multitud respon a un londinenc autèntic que viu en una casa o en un pis, que porta els nens a l'escola, que va i ve de la feina, que sent les campanes del Big-Ben cada dia de l'any i que celebra Nadal en la intimitat de la llar? A Barcelona, l'altre dia, el natiu autèntic era jo. No sé si els turistes ho van detectar. Els turistes sempre miren amunt. A la plaça de la Catedral, un grup nombrós de jueus indubtables ballaven una dansa amb molts violins. No era una acció improvisada, sinó que s'havien instal·lat tarimes per observar-la i la música era reforçada per molts altaveus. Em van dir que eren “jueus russos en cerca dels seus orígens”. Els han trobat a Barcelona o són a mig camí? A la plaça Sant Felip Neri, una noia de vestit vaporós que duia un colom blanc a cada mà i un altre a l'espatlla era retratada per un equip de professionals, segurament d'una revista de modes. Parlaven en anglès. De tant en tant un colom li fugia, i llavors l'ensinistrador l'agafava al vol i el tornava a lloc. Les fotografies, una mica carrinclones, devien donar bon resultat perquè la model s'hi posava molt bé i l'espai tenia a aquella hora la insolació precisa.

Havia quedat amb l'amic Quico Santiago per anar a dinar a Can Culleretes, que és el nostre lloc habitual, però aquell dia era tancat. Vam optar per la casa de menjars Cervantes, situada darrere l'edifici de l'ajuntament. Ja hi havia estat. Serveix menús a treballadors de la zona, sobretot municipals. Una taula era ocupada per uns estrangers que duien a la mà la guia que els havia conduït a aquell lloc “autèntic“. Tots els altres érem produccions del país, però de totes maneres un moment vaig pensar que entraria Maigret i demanaria un estofat. Ara que l'alcaldessa ha infantat, la substitueix un regidor de directe origen argentí.

Els comunico que a partir de demà l'intrús seré jo perquè me'n vaig de viatge purament turístic. Em desplaço al Perú, a badar i a mirar amunt. Les muntanyes descomunals em facilitaran l'exercici. Conec el país per referències de Tintín al Temple del Sol, àlbum llegit quan tenia deu anys i després mil vegades rellegit. Faré nosa a Cuzco? L'Inca m'aplicarà una maledicció per haver-li anat a alterar la pau? Ja els en donaré notícies d'aquí quinze dies, quan ens retrobem.