Tribuna
‘Paradiplomàcia' d'èxit
Ja fa temps que l'unionisme intenta restar importància a l'acció diplomàtica que està fent la Generalitat de Catalunya, i també el Diplocat, per a poder internacionalitzar la reivindicació del referèndum i la independència. No és menys cert, però, que sembla complicat que hi hagi posicions importants a favor de la independència de Catalunya d'estats o d'organismes internacionals, com la mateixa Comissió Europea.
Ara bé, això no vol dir que la causa independentista no figuri a l'agenda internacional. La maquinària dels estats és sempre cautelosa a l'hora de pronunciar-se sobre els afers que afecten els altres, per molt veïns que siguin: la geopolítica és, sobretot, gestió de l'estabilitat. Però l'Estat espanyol sap que l'independentisme és capaç de moure's amb facilitat per l'aldea global, d'omplir sales al Parlament Europeu o d'entrevistar-se amb líders polítics significatius, com l'expresident dels Estats Units Jimmy Carter o l'alcalde de Miami, Tomás Regalado. Si el govern de Mariano Rajoy no estigués preocupat per la internacionalització de la paradiplomàcia catalana, per exemple, no posaria el cònsol d'escorta al vicepresident Oriol Junqueras ni faria mans i mànigues per evitar que una delegació catalanoflamenca d'alt rang viatgés al Marroc. Espanya va negar la major, però la premsa flamenca (el Het Belang van Limburg o la Gazet van Antwerpen) es va encarregar de fer costat a les queixes catalanes denunciant la ingerència de la diplomàcia espanyola.
La mobilització de set diputats britànics (Roger Godsiff, George Kerevan, Pauline Latham, Chris Law, Lord Rennard, Tommy Sheppard i Hywell Williams) demanant per carta a Rajoy que aturi la judicialització del procés i defensant la llibertat d'expressió de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, resulta un pas més en la transcendència internacional de les reivindicacions independentistes. Segurament, un d'important. En aquest sentit, de moment sembla funcionar l'estratègia que la diplomàcia pública catalana està trenant: no es pot interpel·lar directament les cancelleries europees, més preocupades pel futur de la Unió que de res més, ni els grans poders geopolítics globals (esglaiats per les trompades, les vel·leïtats de Vladímir Putin i el perill nord-coreà); la paradiplomàcia catalana ha de treballar la política cos a cos amb actors regionals, parlaments multicolor i agents econòmics i socials, que entenen pragmàticament la legitimitat de la proposta i poden apreciar molt millor les bondats d'una Catalunya independent en l'actual i agitat context internacional.
Un missatge que reïx a poc a poc, però que no pot estar absent d'una revisió crítica cada vegada que s'aconsegueix algun èxit. Només veient el que funciona, i el que no, es podrà anar avançant en un dels aspectes més transcendentals si Catalunya ha d'emancipar-se. En primer lloc, aquesta visió crítica passa per comprendre que la majoria dels nostres interlocutors tenen imaginaris col·lectius diferents del nostre, i els discursos emocionals s'han de calibrar bé amb els més pragmàtics: per exemple, pels britànics la llengua no és un factor decisiu de la seva nacionalitat; pels croats, la judicialització de la política entra dins la lògica de moltes poliarquies.
En segon lloc, la cançó de l'enfadós és poc atractiva. La Catalunya independent ha d'aportar quelcom més a la geopolítica europea que l'actual autonomia espanyola: aquest ha de ser el centre del discurs, més que fer activitats de denúncia permanent cada vegada que es té un micròfon a la boca i les càmeres davant. Aquí rau la importància de realçar la diplomàcia econòmica i corporativa, com la derivada de les accions de Puigdemont, i ara d'Oriol Junqueras, als Estats Units. El port de Miami és el primer del món en moviment de creuers i el de Barcelona, el primer d'Europa; la Ciutat Comtal i la seva marca, puntes de llança per internacionalitzar el procés. Sense oblidar, és clar, que avui en dia l'actor que més ha internacionalitzat Catalunya –que no vol dir les seves aspiracions nacionals– ha estat el FC Barcelona. Només una xifra: amb volum de seguidors a les seves xarxes socials, el Barça seria el quart país del món.
Finalment, els grans actors (estats o organismes internacionals) només miraran Catalunya quan aquesta faci el salt al buit, s'arrisqui a tancar la caixa i transcendeixi l'actual legalitat. Mentre l'switch off només es quedi en una declaració d'intencions no hi haurà grans pronunciaments internacionals. La tasca més dura, la que genera més dubtes, però la més necessària si volem que això acabi bé. És l'hora dels grans líders polítics.