La consulta vinculant

Demà 13 de desembre no és tan sols un acte d'amor al país, no és tan sols un acte de solidaritat amb les nacions sense estat que desitgen un reconeixement internacional, no és tan sols un horitzó de llibertat per als nostres drets més fonamentals, no és tan sols un acte més de dignitat. No és tan sols un acte més d'insubordinació. No és això només. Demà 13 de desembre és una reafirmació d'un nou camí que tots els partits polítics no han sabut o no han volgut fressar. La societat civil ha pres aquesta lloable iniciativa, i l'ha presa convençuda que l'Estatut del 2006, referendat per tot el poble de Catalunya, ha tocat sostre, gràcies a la política més espanyolista, la de l'Espanya que mai no ha tingut un bon encaix amb les comunitats autònomes històriques, amb una llengua pròpia, una cultura i uns costums i tradicions propis també. I Catalunya no ha sabut fins ara lluitar amb prou dignitat per fer entendre que el discurs espanyolista es troba a anys llum del que ha de ser un respecte mutu de germà a germà.

Els números canten per ells mateixos. El Centre Català de Negocis ens n'està donant una sàvia lliçó al llarg de la campanya que difon per un bon grapat de municipis catalans, dels més de 160 que demà faran un referèndum que és del tot legal, i que és plenament vinculant a mitjà termini, en una ruta cap a la independència de tots els pobles oprimits que volen aquest canvi vital per al renaixement d'una llengua, una cultura, una economia que han de caminar sense més límits que els propis d'un estat català amb la iniciativa necessària per fer créixer aquests valors essencials per ser, per existir i respirar a ple pulmó, obrir-nos al mercat europeu sense condicionants absurds d'un espanyolisme que mai no ens ha entès ni ens vol entendre.

Donarem gràcies a aquesta política espanyolista encapçalada pel PP de Rajoy que al llarg de la història ens ho ha negat tot. L'Estatut del 32, el del 79 i el del 2006 són tan sols miserables concessions que han escanyat la potent capacitat productiva i cultural de Catalunya, un país que ho ha donat tot i que ho continua fent, amb aportacions milionàries a la resta de comunitats autònomes, a canvi de gairebé res, on arriben les engrunes per un greu concepte de les balances fiscals inconcebible. I ho és perquè les regles de joc han canviat, gràcies a aquesta societat civil, formada per ciutadans amb tendència de vot molt divergent.

Aquesta darrera setmana, dos partits polítics catalans s'han abocat de ple a donar suport a la consulta, i està bé que ho facin, ho aplaudeixo des d'aquí, però com sempre els partits no estan a l'altura de les circumstàncies per ennoblir un país que ha patits massa atzagaiades històriques, massa burles denigrants.

La consulta a ulls de l'Estat no és vinculant, però aquest país ja no ha de mirar des dels ulls de l'Estat sinó dels seus propis ulls, i està plenament convençut que aquestes honorabilíssimes consultes no tan sols són vinculants amb vista a una ruta conscient cap a la sobirania, sinó que tenen la plena legitimitat de la societat civil, que com sempre va per davant del que són els parlamentaris massa apoltronats del nostre petit gran país.

Un representant del PP a Catalunya deia no fa gaire que «no compartim, ni de bon tros, que hi hagi un espoli fiscal». Hi estic plenament d'acord, perquè en el fons està donant la raó a la visió sobiranista de Catalunya; l'espoli existeix i l'espoliador es diu Espanya, que cada any ens roba milions d'euros per manca d'incompliment en infraestructures. Estic convençut que el mateix PP català està d'acord amb la música sobiranista, encara que públicament no s'atrevirà a anunciar-ho.

Ciutadans partidaris del PP o del PSC no militants estan convençuts que una Catalunya independent enriquiria el país i podria continuar sent solidària com a 28è estat de la comunitat europea. Només cal que la pressió dels més de 160 municipis catalans facin reflexionar els actuals parlamentaris catalans i que una nova candidatura amb afinitats polítiques diverses tingui també representació parlamentària perquè faci un cop d'efecte amb un desitjable nombre de 80 parlamentaris favorables, malgrat els 68 de mínima, a aquesta declaració d'estat independent, perquè és un dret inalienable d'una Catalunya, com deia l'avi Macià, «políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa».