És només un instant

Un dia qualsevol de fa quinze anys. Un diumenge de primavera assolellat que propicia la mandra matutina. Es fa tot amb calma. Cadascú esmorza a l'hora que vol. Els nens miren dibuixos animats amb pijama i asseguts a terra o al sofà. Les dutxes de tots són tranquil·les i es demoren els tempos posant cremes i vestint-se amb parsimònia. Un passeig per la ciutat i trasllat al restaurant dels afores amb el vehicle familiar.

Arribem. No som els primers. Alguns ja estan fent el vermut i ens hi afegim. Les complicitats flueixen de manera natural. Som amics, tenim una edat similar i fills d'edats diverses que alguns diumenges dinen junts i estan també construint la seva relació de complicitat que els durarà, si la saben cuidar, tota la vida.

Entrem al restaurant. Fem els avisos pertinents als menors perquè vinguin i s'asseguin al seu cantó de taula. Triem per a nosaltres i per a ells: macarrons, entremesos, escalivada, croquetes, costelles, flams i gelats... Riuen, s'aixequen, es cansen, interrompen converses i finalment els donem permís per sortir a jugar a l'esplanada del davant. “Jugueu als gronxadors i aneu amb compte.” “Marc, vigila la teva germana petita. No deixis que pugi al tobogan.”

Que bé! Cafès, gintònics, tertúlia reposada de sobretaula entre els adults. Estem contents. Ens sentim segurs.

Donem per finalitzat el dinar, recollim criatures, ens acomiadem dels atents propietaris del local, pugem al cotxe i tornem cap a casa. Acabarà el diumenge de manera plàcida. Aquell dia érem a qualsevol restaurant i no va passar res. La tragèdia esdevé en un instant i no té consol possible.