El negoci del reciclatge

Encara que Agnès Varda digui que no s'ha proposat fer una obra en la continuïtat i la coherència, hi ha fils que poden seguir-se en l'obra de la cineasta, que avui presentarà a Canes el seu nou film, Visages, villages, corealitzat amb l'artista J.R., que, amb els seus grafits, ha deixat la seva empremta als murs de diverses ciutats. No deu ser per res que, a primers dels últims anys vuitanta, la gran Varda realitzés un film a Los Angeles per testimoniar el muralisme (amb les seves vindicacions col·lectives o els seus gestos personals) que havia emergit als murs de la ciutat californiana: Mur, murs, murmurs de les ciutats.

En unes notes escrites a propòsit de Mur, murs i d'una altra de complementària, Documenteur, que va rodar a la mateixa època, Varda va referir-se al “problema” dels residus, del seu reciclatge, i també al fet que havia filmat a Los Angeles persones que recollien coses que altres llençaven. Vint anys més tard va fer Les glaneurs et la glaneuse/Els espigoladors i l'espigoladora, petit film immens que va presentar-se el 2000 a Canes, on va revelar-se de manera fulgurant com un retrat del món contemporani en què la producció industrial genera multitud de residus i el consumisme desenfrenat du a llençar aliments i objectes que aprofiten pobres, artistes o persones resistents al balafiament.

Aquest documental, o millor film assagístic, reflectia un estat de les coses i, fent-lo cada dia més vigent, s'avençava a l'increment de la recerca en les deixalles, però també les formes de solidaritat i intercanvi provocades per la crisi. Podria considerar-se que, passats gairebé vint anys des d'Els espigoladors i l'espigoladora, la consciència ecològica ha fet augmentar el reciclatge. Tanmateix, la lucidesa de Varda no va intuir que els residus es convertirien en un negoci per al qual ja estem treballant gratuïtament. Apel·lats al civisme ecològic, ho fem on s'aplica la recollida selectiva d'escombraries i així fem la feina a ajuntaments i empreses del reciclatge. També paguem les bosses de plàstic, com si fóssim els culpables de la seva existència. Aquesta, però, és la vertadera ecologia? No ho seria que no es fabriquessin productes destinats a llençar-se? Recordo, posem per cas, aquells envasos de vidre que retornàvem. Però hi hauria menys negoci per a la producció i ara per al reciclatge. I és així que les escombraries deixaran de ser per als pobres.