Optimisme

Mirin que em costa ser opti­mista. Penso que l'opti­misme, més que una acti­tud vital gratuïta, és un punt de vista que neces­sita estar ben fona­men­tat. Sóc opti­mista, per exem­ple, amb el Barça de Guar­di­ola, perquè els rao­na­ments, els com­por­ta­ments i els resul­tats tenen no només un fil con­duc­tor, sinó una base sòlida, creïble i honesta. El que es diu, es fa i s'acon­se­gueix en el reialme de Guar­di­ola té coherència i con­vida a l'opti­misme. També es pot ser opti­mista pel mateix rao­na­ment però a la inversa. M'explico. Res­pecte a una futura i pro­pera Cata­lu­nya sobi­rana se m'ha des­per­tat un opti­misme que no tenia. És cert que la moguda social que ha gene­rat aquesta cadena de con­sul­tes con­vida a ser més opti­mis­tes que quan tot estava en mans només dels polítics. Amb l'esforç de molta gent d'aquí i amb el reforçament de la into­lerància cap a Cata­lu­nya que ve d'Espa­nya, s'està cre­ant un clima favo­ra­ble a avançar cap a la sobi­ra­nia plena de Cata­lu­nya molt sòlid, creïble i honest. Però tot i això, jo no era gaire opti­mista fins que diven­dres Rodríguez Zapa­tero hi va posar culle­rada. Quan va dir que les con­sul­tes «no por­ten enlloc» gai­rebé vaig fer un salt d'ale­gria. Acos­tu­mats a les seves men­ti­des («apoyaré el Esta­tut...») i al seu patològic des­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat («no hi ha crisi»), el seu «no por­ten enlloc» és gai­rebé una pro­fe­cia sobre una Cata­lu­nya inde­pen­dent. I final­ment, també sóc capaç de ser opti­mista per reacció. Sóc opti­mista amb Obama, tant o més que quan tot­hom li feia la pilota, ara que s'està posant de moda cri­ti­car-lo i dir que no com­pleix les pro­me­ses elec­to­rals. Que li hagin donat el premi Nobel de la Pau no és culpa seva. I no vull dir que no el mereixi. Ja ho he dit altres cops: ha fet més ell amb dis­cur­sos i inten­ci­ons posi­ti­ves i cons­truc­ti­ves que molts altres. A l'Iraq i l'Afga­nis­tan no hi va anar ell. S'hi ha tro­bat. I és ser res­pon­sa­ble inten­tar voler-ne mar­xar havent-hi dei­xat més ordre que caos. I si en lloc de posar-lo sota sos­pita, entre els gover­nants del món s'estengués el seu espe­rit cons­truc­tiu, més bé aniríem. I tindríem més fona­ments per a l'opti­misme.