La Juanita

El 1995 l'arqueòleg Johan Reinhard va trobar a tocar del cràter de l'Ampato, prop de Cusco, capital de l'imperi inca, el cos congelat d'una nena. Va ser examinat per una universitat nord-americana i es va establir que havia estat víctima d'un sacrifici ritual, probablement entre el 1400 i el 1450. De la nostra era. Tenia uns dotze anys i, en vida, havia estat ben alimentada. El dia abans de la mort havia dejunat. Un cop molt fort al front li havia causat la mort. Perquè no en sentís el dolor havia estat narcotitzada. Una vegada morta se la va disposar en posició fetal. El rigor mortis va fer que en l'operació de doblec se li trenquessin els genolls. La Juanita, dita així en homenatge al seu descobridor, es troba ara en un museu d'Arequipa, voltada de l'aixovar amb què va ser enterrada i tancada en una urna transparent que la manté a dinou graus sota zero. Se suposa que ella i els qui l'havien de sacrificar havien sortit del llac Titicaca. D'allí al peu del volcà, un autobús d'ara triga vuit hores a cobrir la distància. Van caminar, doncs, dies i nits. Se suposa que va ser oferta al déu sol. Se suposa que des de menuda havia estat preparada per morir d'aquesta manera. Se suposa... Interrogo el guia del museu: “Els inques van desconèixer l'escriptura i, per tant, tot són conjectures i suposicions; ara: parlem de fa cinc-cents anys, posem-ne sis-cents. No són tants. No queda ningú, entre la població indígena, que hagi heretat la memòria de les antigues savieses i ens pugui treure de dubtes?” Em diu: “El tall produït per la conquesta espanyola va ser radical i tot ha quedat oblidat.” Li he de donar la raó: l'altre dia vaig haver d'explicar a una jove què era el Via Crucis. En dues generacions la memòria es perd.

No ens acabem de fer el càrrec de la col·lisió cultural que aquí es va produir. Els espanyols van arribar amb les grans catedrals europees enllestides, amb Ramon Llull que ja havia fet el fet, amb Leonardo en plena activitat, amb Shakespeare o Cervantes a punt d'entrar en escena... Es van trobar la prehistòria: els inques, àgrafs i sense el ferro. La pàtina “civilitzada” no va evitar la destrucció humana i cultural. Res a celebrar el 12 d'Octubre, evidentment. Però “el bon salvatge” sacrificava nens. Hi ha moltes més Juanitas, dalt dels cràters dels volcans, que ens miren amb els ulls glaçats.

A l'illa Taquile del Titicaca, dos mil indígenes viuen, canten i confeccionen vestits segons els patrons ancestrals. Parlen només quítxua. No tenen llum. Un home investit d'autoritat vetlla pel compliment dels tres preceptes inques: “No robaràs, no mentiràs i no seràs mandrós.” “Aquí no venen la policia ni els jutges; la delinqüència és desconeguda.” Si ells ho diuen... De debò que ningú no sap donar raó del ritual de mort de la Juanita, veïna seva?