La ruta de la misèria

El Chicha és el més car restaurant d’Arequipa, i es troba entre els més exquisits del Perú. Ahir al migdia, un grup de set senyores hi consumien uns cheviches i uns chupes de camarones excelsos. Senyores del país vestides com es pensen que ho fan les de Boston i que caminen per l’ombra per no emmorenir-se i ser confoses amb les “índies”. El restaurant es troba dins una antiga casa senyorial, amb un pati al mig. Les senyores dinaven a l’interior, prop d’una finestra oberta a peu de carrer, i, vistes a contrallum, componien l’exacta imatge dels colonitzadors o els criolls que dins aquestes cases s’espantaven les mosques amb un ventall i prenien una grosella veient els indígenes passar.

Aquestes senyores: ¿ja saben que per entrar o sortir de la seva ciutat l’autobús passa per àrees d’extrema misèria durant una hora de rellotge? Barraques, cases sense acabar, cap carrer asfaltat, tallers i bars de llauna i supervivència, gent desvagada amunt i avall... A Mèxic o a l’Argentina he vist zones semblants. Les he vist només de lluny perquè una oportuna autopista o una ronda exterior n’estalvia el contacte directe. Al Perú no hi ha autopistes, i les carreteres, evolució dels antics camins, circulen per dintre els pobles. Si la sortida d’Arequipa és depriment, el pas per Juliaca, a molts quilòmetres, en direcció al llac Tititaca, és intolerable. El barraquisme i la insalubritat s’accentuen. Gossos morint-se pel carrer, vaques soltes buscant pastura entre el fang, pols, vehicles elementals, grups foscos de gent. Un autobús, una màquina nova Mercedes Benz, perd una roda en un sot del carrer principal. Bolívia és molt a prop. Em diuen que tota aquesta gent s’ha reunit aquí, vinguda d’altres llocs del país, per exercir el contraban. “Contraban de què?” “De tot.” El bisbe Joan Godayol va actuar en aquesta conurbació amb una gran obra social sufragada en part per gent solidària de Mataró, la seva ciutat d’origen. N’havia sentit parlar, però no m’havia imaginat mai l’estat d’urgència i necessitat. Com s’arregla tot això? Per on es comença? El cardenal de Lima fa anys va fer retirar el bisbe Godayol amb el pretext de la salut. Viu al Tibidabo de Barcelona, i el veig molt bé.

La destinació és Puno, la ciutat del Titicaca. Els hotels turístics són a l’altra banda de la badia, i de nit els llums encesos de la ciutat suggereixen la Riviera o, posem, Platja d’Aro. De dies apareix la gran desolació humana i urbanística. Impossible entrar-hi. Volen turistes, però les senyores de Boston, les autèntiques, no volen això, ni passar per tants purgatoris per arribar a aquesta aproximació del paradís que és el Titicaca.

Com s’arregla, repeteixo? Temo que, “provisionalment”, amb una autopista o un cinturó de ronda.