Allò que és promès, sigui atès

Puigdemont, Junqueras i Romeva van anar a Madrid amb el que en podríem anomenar la “tàctica allioli”: repetir el que fa mesos que expliquen en totes les tribunes de què disposen. Van dir que tenen pensat fer un referèndum sobre la independència perquè és amb aquest mandat democràtic que s’ha format el govern de Catalunya. En segon lloc, van especificar que preferiblement voldrien pactar els termes d’aquest referèndum amb el govern de l’Estat espanyol. I, finalment, no es van estar d’apuntar que no tenen cap intenció de demanar permís, perquè consideren que la ciutadania de Catalunya és un subjecte sobirà que està capacitat per prendre decisions pròpies de manera responsable.

Res de nou, però hi va haver grans escarafalls, gesticulacions i laments dels seus detractors. Al mateix temps, el diari El País publicava un hipotètic esborrany de la llei de transitorietat jurídica i el narrava amb el to d’aquell que protesta a l’àrbitre només perquè s’hi proposava una declaració d’independència en cas que l’Estat aconseguís boicotejar el referèndum. Tampoc aquesta idea era cap novetat: el mateix programa electoral de Junts pel Sí inclou la possibilitat de declarar la independència en cas de bloqueig polític o judicial de les institucions catalanes. Potser es tracta d’un cas extraordinari de mancances auditives col·lectives o, qui sap, una pandèmia sense precedents de dèficit d’atenció, però no és normal tant xivarri i tanta sorpresa per unes iniciatives anunciades als quatre vents i sotmeses a la ratificació de les urnes. Ara bé, veient que l’actitud que va tenir la premsa espanyola amb Pedro Sánchez, a qui van atacar de manera furibunda quan va encaparrar-se a no regalar la presidència a Rajoy, n’hi ha per començar a plantejar-se si allò que realment els desconcerta és la voluntat d’uns representants polítics de complir el que van prometre en campanya. Per contra, el refranyer, sempre savi, ens diu: “Allò que és promès, sigui atès.”