Vuits i nous
La negociant
Com que no vaig pensar a preguntar-li el nom, li direm Maria. Viatja amb nosaltres en l'autobús de línia regular que cobreix la distància entre Arequipa i Puno, al llac Titicaca. L'acompanyen el marit, que seu davant meu, i la filla, que seu amb ella just al meu darrere. És menuda, com gairebé totes les peruanes, i molt guapa. Somriu. Diuen que de tant mastegar coca per refer-se dels inconvenients de l'altura els peruans presenten una dentadura verdosa, però jo les veig totes blanques. La de la Maria ho és molt. De tant en tant el marit es gira per controlar que tot en el nucli familiar vagi bé, i quan es troba amb la meva mirada, també em somriu. És un país de gent afable, amb aspecte de bones persones. També discretes. D'aquesta part sud del continent americà, conec Mèxic i l'Argentina. Els mexicans són expansius, i fins i tot quan expliquen coses truculentes projecten sobre ells mateixos una ironia o un sarcasme que a mi, francament, em fa molt de riure. No he rigut mai tant com a Mèxic. Els argentins s'ho prenen tot més a la valenta i sofistiquen l'humor. Però és que els argentins són tots europeus i estan tan cansats de tot com tots els europeus. Els peruans parlen poc, i amb les paraules justes. No criden. L'altre dia, assegut en el banc d'una plaça pública, me'ls mirava. No vaig veure ni un calb. Tampoc una barba. Tota la vellositat es concentra al cap. Tenen els ulls ametllats, de pupil·la fosca. La Maria els hi té. M'explica, perquè em giro per preguntar-li-ho, que ve de passar un mes a França, prop de París, on una germana seva regenta una farmàcia. Un germà viu a Barcelona, on fa de perit agrícola. Ha anat a França amb la nena. El marit s'hi ha reunit a l'aeroport a Lima i ara tornen al poble, Desaguaderos, just a la frontera amb Bolívia. De Lima a Arequipa han fet setze hores en autobús. D'Arequipa a Puno els n'esperen, com a tots nosaltres, set. Després encara en tindran quatre per arribar a casa. Les distàncies no tenen fi ni compte. L'autobús s'atura perquè estirem les cames. L'alçada és de més de quatre mil metres, i molts agafen un mal de cap instantani. La nena de la Maria es mareja, i és a punt de vomitar. El pare em mira com sol·licitant-me comprensió. Passem pels indrets de la misèria de què ahir els parlava. Tothom a l'autobús, que és de la terra, s'ho mira amb naturalitat, si s'ho mira. I de què viu la Maria a Desaguaderos, d'on han emigrat els seus germans? “Hi tinc un negoci.” El marit es tomba amb la mirada dura. Entenc que acabo de perdre una amistat i que ella rebrà una amonestació. Quan arribem a Puno i baixem, no em saluden ni em diuen res. L'endemà sabré que tota aquesta regió es dedica al “negoci” del contraban, més actiu a Desaguaderos, per on passa la frontera.