En nom de Déu

Hans Cas­torp, el per­so­natge de La mun­ta­nya màgica, va tenir la mateixa decepció: allà a dalt a Davos totes les ele­va­ci­ons orogràfiques li sem­bla­ven bai­xe­tes. A l’altiplà andí del Titi­caca les mun­ta­nyes asse­gu­ren que mesu­ren cinc mil metres sobre el nivell del mar, però com que nosal­tres ens movem a qua­tre mil metres o més tenen l’aire de turons. Alguns pics acu­mu­len neu i gla­ce­res, “però no tant com fa uns pocs anys, per culpa de l’escal­fa­ment ambi­en­tal”. La vege­tació hi és escassa. Ni un arbre, ni una planta esvelta. Hi creix una mena de car­xofa reduïda i blin­dada, que es veu que eixo­ri­veix la libido més decan­dida. Hi pas­tu­ren lla­mes i alpa­ques. Les vicu­nyes, pro­te­gi­des per llei, estan més ama­ga­des. Són tots tres uns camèlids sense gepa pro­vi­nents de l’Àfrica. Van fer el viatge per l’estret de Bering després de tra­ves­sar tot l’Àsia, i cap avall. En el tra­jecte, van per­dre força. No són ani­mals per ser mun­tats. Les alpa­ques i les vicu­nyes pro­ve­ei­xen la llana amb què es fan les exqui­si­des peces de ves­tir peru­a­nes. Les lla­mes no accep­ten una càrrega supe­rior als trenta qui­los. En una parada del camí, una nena es fa foto­gra­fiar amb una llama a canvi d’unes mone­des. “Escu­pen?” “Només les sal­vat­ges.” “Còndor”, “llama”, “alpaca”, “vicu­nya” i “canxa” són parau­les quítxues incor­po­ra­des al català. Una canxa és, en ori­gen, un tan­cat on esta­bu­lar ani­mals.

Al port de La Raya, que amb 4.335 metres és el punt més ele­vat del viatge, la car­re­tera es pre­ci­pita avall fins arri­bar a la Vall del Cusco. L’“ater­ratge” ens situa a mil metres menys. Les mun­ta­nyes d’una banda i l’altra pre­nen l’alçada que els dona fama i fotogènia mun­dial, el verd subs­ti­tu­eix el marró i es pro­du­eix la repo­blació fores­tal. A mig camí, l’impres­si­o­nant com­plex de Raqchi. Una ciu­tat inca enorme i emmu­ra­llada que va aco­llir més de cent mil per­so­nes. “Com Lon­dres a l’època” (segles XV-XVI). Els con­quis­ta­dors espa­nyols la van des­truir, van dis­per­sar els habi­tants que no van matar i van gra­tar les làmines d’or que cobrien les parets, en part encara dre­tes, del tem­ple. Un senyor uru­guaià que he cone­gut a l’autobús em diu: “Un geno­cidi, es miri com es miri, i en nom de Déu.” Sí, però ell és un bene­fi­ci­ari del con­tin­gent con­que­ri­dor. A Amèrica del Sud la con­tra­dicció ètica és molt acu­sada i ha de ser de mal por­tar. Ens fan obser­var com la ciu­tat està ben ori­en­tada. Els inques no para­ven de seguir la tra­jectòria anual del sol. Com totes les cul­tu­res, per altra banda. És ara que es fan poblats i cases enca­rats al nord.

Abans d’arri­bar a Cusco, San Pedro de Anda­hu­ay­li­llas, tem­ple catòlic ano­me­nat la Cape­lla Six­tina del Perú. Cons­truït “en nom de Déu”, és cen­tre de pele­gri­natge dels des­cen­dents dels inques de la vall del Cusco.