Ara torno
Cap al territori ignot
No es pot dir que sigui una sorpresa que siguem on som. Hem arribat al punt de col·lisió. El no de Rajoy a l’enèsima i última proposta d’arreglar el problema per les bones no deixava de ser previsible. En aquest immobilisme devastador és en el que ha basat l’enfoc del que ell mateix ha definit com el principal problema que afronta l’Estat espanyol. I amb el suport polític del PSOE i de C’s. La falta de voluntat de resoldre políticament aquesta qüestió, però, no només perjudica els independentistes, que és el que ell voldrien. També perjudica els catalans que no ho són, perquè és Catalunya la que viu en una situació de bloqueig polític, i això té conseqüències institucionals, econòmiques, socials, culturals... En tots els camps.
És molt lamentable que siguem on som, però era previsible. I ara sí que entrem en un territori ignot. El de les conseqüències de la confrontació entre l’immobilisme violent de l’Estat i la voluntat de decidir dels catalans. Ja hem conegut fins ara la baixesa del que ha estat l’operació Catalunya per intentar desprestigiar els protagonistes del procés independentista i de fer-ho amb eines i mètodes il·legítims i il·legals en qualsevol estat democràtic, i amb complicitat mediàtica.
Però no només no ha passat res quan s’ha destapat, sinó que ara ja hem entrat en la nova campanya oficial d’intoxicació i criminalització col·lectiva, no ja de l’independentisme, sinó del moviment que reclama un referèndum tant per als del sí com per als del no. El nou mantra és que reclamar això és l’equivalent a un cop d’estat. I ho diu el president del govern, els ministres, altres partits majoritaris del Congrés i així actuarà la justícia manipulada i així hi posaran altaveu els mitjans de comunicació afins a la indissoluble unitat d’Espanya. I la doctrina és el que govern farà tot el que estigui a la seves mans per evitar que els catalans posem urnes.
Què passarà, ara?, es pregunta tothom. No ho sé. Però sí que espero que els partidaris del referèndum no ens fem enrere. Perquè tenim la raó democràtica. I també, perquè l’alternativa a deixar-ho estar és desoladora. Per les represàlies que hi hauria. I perquè ja seria prou represàlia continuar vivint en un estat que fa el que fa: negació de la política, barreja de poders, instrumentalització del TC, ús de mètodes il·legítims amb finalitat política i partidista, falta de respecte a la diversitat cultural i lingüística, revisionisme dels mètodes i continguts de l’educació, deixadesa de les infraestructures, incapacitat per canviar el model productiu en la pitjor crisi econòmica... I no parlem de la corrupció.
Val la pena travessar amb valentia el territori ignot que ve. No fer-ho seria pitjor que qualsevol destí que pugui sortir d’un referèndum.