El mètode és la resposta

Que el camí cap a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya està farcit d’instants èpics, episodis de tensió i també períodes de tedi és una evidència. Molts cops, però, més necessaris del que des de l’exterior de la sala de màquines pot semblar. És el cas de la cimera de partits celebrada dilluns al Palau de la Generalitat que potser va ser víctima d’una sobreexpectació però que està lluny de ser la reunió indolent que pot haver fet la sensació que va ser. La data i la pregunta del referèndum es concretaran en els pròxims dies, però són imprescindibles encara els passos per garantir la màxima transversalitat política i social en el seu impuls i per mostrar la fermesa en l’objectiu de la celebració però a la vegada mantenir expressada la voluntat d’un pacte polític amb l’Estat per exercir el dret a decidir. I la cimera d’aquesta setmana i la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum de la setmana vinent en són puntals. Ara ja sabem que no hi haurà un 9-N. Perquè el govern Puigdemont-Junqueras convocarà una consulta vinculant amb compromís d’implementar el resultat i perquè el mateix govern espanyol ja ha dit que la seva actuació serà molt diferent i impedirà de totes les maneres possibles que es posin les urnes. El que cal exigir és que Rajoy –i Sánchez com a còmplice– expliqui què estan disposats a fer. Contra l’amenaça creixent la Generalitat ha de tenir molt present que el mètode és fonamental. I que cal posar les urnes, però les comprades pel govern, no les que alguns pretenen apadrinar amb una campanya. Que el màxim de col·legis electorals possibles han de ser els de sempre. I que la societat civil ha de ser defensora del referèndum però no organitzadora. Cal posar les urnes però cal posar-les bé. Aquesta serà la principal força de raó per afrontar la possible reacció violenta del govern espanyol. Parafrasejant l’enyorat Jordi Carbonell, que en la recta final la prudència, i també la impaciència, no ens facin traïdors.