No ser-hi

La tendència que ara fa furor és no ser-hi. Gran Bretanya no és a Europa, els Estats Units no són als acords sobre el canvi climàtic, els grups parlamentaris s’absenten de l’hemicicle si una discussió no els agrada, els comuns no són a la reunió sobre el referèndum quan el president de la Generalitat els convoca... Jo no vaig militar al PSUC, però vaig aprendre d’aquest partit que s’ha de ser pertot on es prenen decisions. Ho vaig aprendre de manera empírica: el PSUC era pertot. I hi era per influir. Anava a afegir que també hi era per manipular. Ho afegeixo: per manipular. Alguna vegada he explicat els viatgets que en condició de periodista he fet a Brussel·les, convidat a observar epidèrmicament com funcionen les institucions de la Unió Europea. Ens rebien i ens feien conferències representants de Letònia, d’Estònia, dels Països Baixos, d’Espanya. També, de vegades i de manera més apressada perquè la feina que tenien entre mans era major, de França o Alemanya. Mai no ens va atendre cap britànic ni per remei. Senyal que hi eren. Senyal que treballaven, que influïen, que manipulaven per fer-se la Unió Europea més o menys a mida. Ara, amb el Brexit, ja no hi són. Com que l’absència és fruit d’un referèndum, m’inclino a pensar que els votants no van ser prou informats de les antigues lliçons del PSUC, que eren una derivació del leninisme: s’ha de ser pertot per treballar des de dins, ni que sigui amb la intenció de boicotejar. No tot en la mòmia de la plaça Roja de Moscou va ser negatiu i el seu pensament, es vulgui o no es vulgui, ha impregnat el capitalisme, que sempre te’l trobes pertot imposant les seves regles. De Trump tot és esperable. Trump no en toca de més altes i té de la política, també ho he dit, el mateix concepte que els senyorassos del casino que hi havia hagut al costat de casa meva, aquells que tot ho haurien arreglat pelant els grenyuts al zero i enviant els estudiants revoltosos a Rússia perquè veiessin el pa que no s’hi donava, i que estaven encantats amb l’aïllament d’Espanya.

Però els comuns? Que els comuns, que tenen en les seves files antics militants del PSUC, no vulguin ser-hi, no vulguin ser a la reunió a què els convoca el president de Catalunya per parlar de l’actualitat catalana, més agitada i transcendent que mai, no sé si m’alarma o m’ha de fer pensar que hi ha hagut, sense jo saber-ho ni ser-ne avisat, un canvi d’això que ara en diuen “paradigma”. Ja no s’ha de ser pertot? Ja no s’ha d’influir? Manipular, tampoc? Deuen ser “líquids”. Tant, que fins i tot les consignes són contradictòries: avui referèndum sí, demà referèndum no, ara referèndum potser... No sé si responen a la tendència en el món imperant: el Brexit i Trump els veig més solidificats, la veritat.