Mai no plourà al gust de tothom

Des que els homes vam baixar dels arbres per començar a caminar sobre les dues cames ens hem caracteritzat per voler dominar i sotmetre tot el que tenim el nostre voltant, ja siguin els animals, les plantes o els rius. És a dir que, des del principi de la nostra existència, ens hem significat per voler canviar el nostre entorn, aquell que ens va acollir perquè el món ja hi era quan nosaltres vam arribar. Canviar l'entorn, deia, sense parar-nos a pensar de vegades si ja està bé com està i no canviar només pel fet de canviar o perquè ens sigui més favorable, sense importar-nos gaire si el que estem fent és o no antinatura. Vull dir que les agressions contra el medi ambient són molt antigues i aquests dies de la cimera de Copenhaguen i de les declaracions de bones intencions ha tornat a aparèixer la geoenginyeria. Així és com s'anomena la modificació del clima o les pràctiques que tenen com a objectiu pal·liar els efectes negatius de l'escalfament del planeta. No obstant això hi ha una excepció, la que busca manipular les condicions atmosfèriques de forma artificial per provocar pluja o neu en èpoques de sequera, o al contrari, impedir precipitacions quan els nuvolots amenacen d'aigualir algun esdeveniment rellevant, com va passar amb els Jocs de Pequín.

Des que, als anys quaranta, el científic nord-americà Bernard Vonnegut va descobrir des del laboratori de la General Electric la capacitat que tenia el iodur de plata, més de quaranta països fan servir aquesta tècnica per dominar l'atmosfera en benefici propi. Vonnegut va veure que el iodur de plata podia trencar els equilibris interns dels núvols i d'aquí a modificar les precipitacions només hi va haver un pas que no va trigar ni un segon a fer. Variar el curs de la Natura i, per tant, tenir la sensació que som amos del món ha de ser una temptació, un desig que en mans dels governs fa basarda només de pensar en les imaginacions excitades i malaltisses de segons quins caps d'estat, autèntics caps calents. A saber: incrementar o parar la pluja, engegar nevades, mitigar els vents, redreçar els llamps, canviar la ruta d'una tempesta… Hi ha persones que poden pensar que algunes d'aquestes alteracions poden ser positives d'aplicar en segons quins territoris amenaçats per sequeres extremes. D'exemples n'hi ha a cabassos. Israel o la Xina, que han aconseguit fer ploure i incrementar les èpoques de pluja en zones del seu territori on l'aigua és un bé tan escàs. Als Estats Units, que van aconseguir frenar l'impacte dels huracans que als anys setanta flagel·laven la costa nord-americana, o al nostre país, a Lleida, on van aplicar el sistema per combatre les pedregades i calamarsades que malmetien els arbres fruiters i les collites. Però què pot passar? Doncs que, com molt bé diu l'adagi popular, no plogui mai al gust de tothom. El que pot ser necessari per a uns pot ser sobrer per a d'altres, i al revés. Cal tenir molta cura amb aquesta mena d'actuacions perquè gairebé sempre, quan algú hi guanya és perquè un altre hi perd, i en aquestes situacions, possibles greuges comparatius poden generar conflictes socials i polítics. Perquè, si no, què hauria passat si l'anomenada operació Popeye no hagués fracassat? Resulta que durant la guerra del Vietnam, el govern dels Estats Units tenia previst allargar la temporada dels monsons per inundar les zones del vietcong. El temps hauria canviat la història o, més ben dit, la modificació del temps hauria variat el curs de la història, com ja va passar per cert durant el desembarcament de Normandia, que es comptava amb unes previsions del temps molt acurades per fer-lo aquell dia i no un altre. No hem d'anar tan lluny en el temps. El dia de Tots Sants d'aquest any, a Pequín, hi va caure –o hauria de dir hi van fer caure– la nevada artificial més gran dels últims vint anys. Es veu que uns dies més tard la neu va tornar amb tanta força i intensitat que va causar molts maldecaps i problemes, amb accidents de trànsit i d'altres repercussions en la vida quotidiana dels soferts xinesos. Ai, si les estacion d'esquí passen dels canons de neu artificial als cartutxos de iodur de plata!

En qualsevol cas… és veritat el que apunten alguns experts que aquestes pràctiques fan una mica de por, perquè justament d'una banda es mira de no modificar la química de l'atmosfera per frenar el canvi climàtic, i de l'altra s'aplaudeixen i es promocionen iniciatives que ho possibiliten. Deu formar part de la condició humana que ha crescut a partir de la contradicció. Ningú de l'àmbit científic no és capaç d'assegurar que aquestes modificacions no puguin portar problemes al cap d'uns anys. El temps ho dirà.